divendres, 28 de desembre de 2012

Coses bones

Jo no sóc de les que sento que he lluitat o lluito contra la malaltia, ni que sóc valenta ni exemple per a ningú per passar per un càncer de mama, és més, us he de dir que no m'agrada que em digueu això.

He fet i faig allò que he de fer i intento fer-ho com puc, com jo sóc. I si em veieu ara valenta és que abans devia ser-ho no?

No sóc del parer que el càncer et fagi ser millor persona, ni tansols més feliç però sí que tot i estar passant per això pots continuar sent com tu ets però les coses es veuen i es senten d'una altra manera.

Jo abans del càncer era feliç i ara també ho sóc, era queixona, i ara també ho sóc (i amb més motiu), era alegre i ara també ho sóc.

Abans no m'emocionaven les coses tant com ara, estic més sensible a les coses que els passen als demés, si estic contenta ho estic de veritat i quan em sento trista o malament, em sento més trista i malament que mai.

El càncer de mama sí que ha fet que em passessin coses a mi i als demés que sense el càncer estic segura que no m'haurien passat, i me n'adono que la majoria han estat coses bones.

És veritat que hi ha comentaris que amb bona intenció fan mal, que hi ha dies que desitjaries que ningú et fes pensar amb la malaltia, que hi ha trucades que no agafes, però a mi m'ha animat i agradat molt rebre missatges de persones a les que no veia des de feia temps, tenir al costat a persones amb les que havia compartit moments de la meva vida i que ara s'han apropat per donar-me ànims, oferir-me la seva ajuda i fer-me saber que pensen amb mi.

Abans pensava que en els mals moments és quan saps a qui tens al costat i ara he de dir que no.

Perquè quan una persona que fa temps que no veiem o no tenim relació ens convida al seu casament o ens envia un missatge per dir-nos que està ha de ser mare o que ha trobat una bona feina ens sentim ofesos? Quants cops hem pensat, i ara què vol? Doncs jo ara ja ho sé, potser sóc justeta però ara ho veig i abans no...

En els mals moments les persones necessitem a altres al nostre costat però en els bons també. L'alegria també s'ha de compartir i hi ha moments i estats personals que et tornen a connectar amb persones amb les que fa temps que no hi parles o no veus, perque les persones ens deixen coses a dins nostre que molts cops no veiem ni sentim.

Aquests dies he estat al meu poble, on des dels 18 anys que només hi vaig en cap de setmana, i des de fa molts anys no tots (sí, l'autopista Pau Casals ja l'hem pagada tota!!!).

Jo ja sóc més de ciutat  que de poble i quan estic allí no acostumo a relacionar-me massa. 

Molta gent s'ha apropat per peguntar-me com estic i al contrari del que esperava no m'ha molestat. He de dir que en ocasions mentre em parlaven jo estava pensant, aquesta dona qui és? a veure si la cago...

Gràcies a la malaltia he vist la gran família que tinc, la de sang i la de no sang, he sentit com la gent m'estima, me n'he adonat de què significa cadascuna d'elles per a mi, sobretot la família més directa i en especial Rubén.

Sento com les bones notícies del demés (i n'he rebut de molt bones últimament, ahir mateix una molt especial) m'alegren molt més, com també el patiment dels altres m'afecta molt més i d'una manera diferent.

Als 17 anys vaig deixar de ser amiga d'una amiga de les de tota la vida, amb qui havia compartit tota la infància al poble, fins i tot vam estudiar juntes a Tortosa  i per una cosa que jo vaig fer vam deixar de ser-ho. He de dir que no em vaig sentir massa culpable del que va passar però la nostra colla es va trencar i tant ella com jo vam sortir perdent.

Recordo que volíem estudiar dret, ser dones independents, marxar del poble, portar roba de mudar per anar a treballar, no dependre d'un homs per a res, ser el que nosaltres pensavem que era una dona moderna, no com les nostres mares.

Fa molts anys que no parlavem però ella fa uns mesos em va enviar un correu que vaig agraïr molt. Crec que en el fons l'esperava...

L'altre dia vaig sentir que algú em cridava pel poble i vaig pensar que aquella veu em sonava i era ella. 

Em va dir que m'havia vist passar i que no sabia si venir a dir-me res però que volia saber com estava i que li sabia greu el que m'havia passat. Jo estava realment sorpresa i en un moment de la conversa em vaig possar a plorar.

Ella em va abraçar amb força i jo no sabia que dir però si que podia pensar i no vaig pensar amb la malaltia. Em vaig sentir culpable pel que havia passat feia tants anys i la vaig sentir propera tot i els anys.

És curiós però cap de les dues teníem la vida que ens imaginavem, les dues erem mares, ella sí que va estudiar dret i ha deixat la feina i està amb la seva filla, que es porta 4 mesos amb la meva, s'ha comprat una màquina de cosir com jo! i crec que també ha superat haver-se cregut que teníem que ser unes dones que no podíem ser, per la nostra educació, per ser intel·ligents i per no no creure'ns del tot el discurs que realment no sé d'on rebiem la veritat. O potser ha estat la relaitat la que ens ha fet baixar de la idea.

Sí jo no hagués tingut càncer de mama ella no s'hauria apropat i jo no me n'hauria adonat que m'havia de perdonar a mi mateixa el que havia fet.

El càncer m'ha ensenyat què és realment la por, la preocupació, però també m'ha connectat amb altres coses bones.

La maternitat ja va fer una part i el càncer ho està rematant!

El càncer també em fa sentir una mica diferent i en ocasions fóra de lloc.

Ara veig la pols de casa i penso que l'he de treure però no m'enfado (quina culpa té l pols de ser-hi?), intento no estressar-me (si el meu càncer té sol·lució no la tindrà això!), tinc ganes de estar amb mi mateixa, em pinto tots els dies i em sento tant guapa, sóc capaç de dir les coses que em saben greu i crec que m'hi miro més amb les coses que dic als altres (jo no era sincera, era potser poc correcta...).

Però tot no són flors i violes i tenir un càncer és tenir un càncer i una no canvia amb tanta falicitat.

El dia que estic malament apateix la Marta pesada, negativa i queixosa, ah! i ara plorona... Però el dia passa i al següent una torna a estar bé, amb una motxilleta de coses bones!!!!!

He de dir que avui a més he tingut un bon dia!

Gràcies a tots el que esteu al meu costat! No esperava menys de vosaltres!


dijous, 20 de desembre de 2012

Acupuntura


Després de la primera sessió de quimio vaig decidir demanar hora amb la Dra.Wen, l'acupuntora de l'hospital on em tracten. 

Si espereu trobar informació aquí sobre els beneficis de l'acupuntura durant el tractament, ho sento, no en tinc ni idea.

Molta gent em parlava de l'homeopatia però jo no tenia ganes de més visites i més fàrmacs.

Crec que se'm va traspassar la idea de que havia de fer alguna cosa més, per trobar-me millor, per disminuïr els possibles efectes secundaris de la medicació, per sentir que jo també hi possava alguna cosa.

 Em vaig decantar per l'acupuntura, va ser l'opció amb la que pensava que em sentiria més còmoda i que m'era més còmoda la veritat.

I la primera visita va ser d'allò més incòmoda.

Va ser un entrevista exploratòria, un interrogatori diria jo!

Us deixo alguns moments d'aquella visita que recordaré tota la vida, va ser llaaaaarga, dura, divertida, estranya, tot un "quadro". Explicada per mi té més gràcia, m'invento un accent que Wen no té, i fa riure, però el relat és real, tal i com va ser.

Va començar així la cosa...

W: Marta, un cáncer de mama tan joven, con 34 años... ¿Como es que has tenido cáncer?
M: ¿Como? Yo que sé..
W: Pues tu sabrás, pero algo no va bien.

I va començar a preguntar-me per la meva vida de parella, familiar, de feina, com vivia i sentia jo les coses, i es va possar les botes a costelles meues.

M: Siempre he sido un poco hipocondríaca, me escucho mucho el cuerpo, la cabeza menos...
W: Tu lo que eres es idiota ¿Debes estar contenta no? Tanto buscar y has encontrado un cáncer, te has lucido!
(era potser la tercera vegada que em deia "idiota"!)
M: Sí, yo soy una paciente idiota pero usted una doctora chunga.
W: Sí vale, de acuerdo pero ¿Qué vas hacer?
M: Quimio....
W: Quimio?? 
M: Sí...  y radio...
W: Eso lo hacen los médicos! ¿Tu piensas cambiar algo? Te has salvado de un cáncer que te podría haber matado. O dejas de buscar o busca otro pero mas grave, que te mate, tu decides.

Vinga Wen, no et tallis!

M: Bueno.... no sé... (ara que se suposa què he dir?) preocuparme más de mi...
W: Es que eres idiota, preocuparte ¡no! OCUparte idiota! Además, si te has encontrado bien quiere decir que te encontrarás bien.
M: Vale si tu lo dices...

Jo plorava i ella em deia: "Cambia de pañuelo, hay más, no ves como esta este, me pegarás tus virus..."
M: Vale, joder que chunga eres...

Li vaig preguntar que em faria, on possaria les agulles, quantes sessions, tot vaja.

Sabeu que em va dir? Doncs que no m'explicaria res, que jo volia saber massa, que callés i la deixés fer i que ja veuriem, "eres un poco rarilla".

Wen, qui és la rareta?????

Vam passar a a un altre despatx i va començar amb les agulles; al cap, darrera les orelles, entre les celles, al mig dels pits, a les mans i canells, a la panxa, als genolls, a les cames i peus.

De sobte em mira les cicatrius i em pregunta si em fa mal, i li dic que sí, i la veig com apunta!

M: No Wen, me da cosa!!! Ni se te ocurra!
W: Cállate, la doctora soy yo. Ahora te dejo aquí y vuelvo en media hora, duerme.
M: Después del rapapolvo que me has dado quieres que duerma?????
W: Haz lo que quieras...

Als 5 minuts torna amb l'iphone a la mà.

W: ¿Bien?
M: ¿Ya está? Me ha pasado muy rápido.
W: Mejor.

Vols dir que no m'ha tangat la tia esta? Vaig mirar el rellotge i no, feia una mitja hora que estava allí pensant amb tot allò que m'havia fet pensar aquella dona.

Em va dir que estava molt guapa sense cabell, bé Wen bé!

Ara vaig a la seva consulta privada. L'ambient no hospitalari és més agradable (un pis a Gràcia, encens, música suau, flors,...)

Arribo, m'assec al darrera d'aquella taula de fusta, gran, espaiosa, que separara però és solida i acollidora, em  pregunta com he estat, riu de mi, insisteix amb la importància de que mengi bé ( "si no comes estás muerta", que  vagi bé al wc ( "si no cagas estás muerta", no, aquesta me l'he inventat!), em mira el pols, me'n solta alguna de les seves i passem a la sala.

Em possa les agulles, em tapa amb la manta de cadàver que dic jo (manta tèrmica, un gran inevnt que funciona), em possa una lampareta de color vermell als peus i em deixa una estona.

No em puc moure, si ha agafat un nervi i et bellugues, UAU!! fa mal! "¡pues no te muevas!"

Parlem de la malaltia (poc, no em deixa...), del temps, de com m'ajuda el tractament, li vaig treint informació de què em fa vaja! 

El meu oncòleg diu que els seus pacients porten millor la quimioteràpia amb acupuntura. 

Si voleu veure que diu Wen sobre l'acupuntura aquest és el folletó que hi ha a l'hospital.
http://www.iob-oncologia.com/files/ACUPUNTURA_INFO.pdf

No us puc dir en què m'ajuda la acupuntura però jo m'he trobat força bé, les defenses sempre han estat bé, no he estat cansada. N'estic contenta, sobretot d'haver-la trobat a ella.

M'ha dit que algun dels efectes secundaris del taxol l'acupuntura no m'ajudarà però "te aguantas".

Wen és, llesta, directa, dura i em consta que no agrada a tothom.

És sensible, amorosa, empàtica, així la sento jo.

Sempre he pensat que sóc una tia amb sort i em trobo amb gent bona, o potser és que dios los cria y ellos tienen suerte y se juntan!

Amb els meus (família, amics, oncolocas), l'acupuntura, la psicoteràpia, el taller creatiu, i ara també amb la màquina de cosir! pica menys! i això vol dir que ja cura!

Em cura l'ànima, al cos se'l "carrega" la quimio!

Com va dir la Clara Valera el diumenge a la Marató de TV3 (la primera noia que va sortir, a qui tinc el gust de conèixer), els metges fan una part però n'hi ha una altra que és responsabilitat nostra.

Em queden 10 sessions setmanals de taxol i després d'uns dies de poc ànim, plorera, dolors musculars... avui he tingut una bona tarda a l'hospital, ja l'explicaré un altre dia!

dilluns, 3 de desembre de 2012

Connectar-me a la vida

Dijous a la nit va morir la meua iaia Pepa, la Penya, als 86 anys.

Ma iaia era una persona especial, els que la coneixieu ja ho sabeu. 

Obsessiva, nerviosa, poc correcta, directa. Sí, parlo d'ella i no de mi perquè diria que jo també sóc Peña.

Crec que la meva àvia ha mort de gran, i pensant amb mi, li agraeixo que ho hagi fet en aquest moment de la meva vida.

Aquest estiu us podeu fer a la idea de les vegades que he pensat en la mort i sentir la de la meva àvia m'ha fet REpensar-la.

La mort de la meva àvia m'ha servit per connectar-me a la vida.

L'últim dia que vaig parlar amb ella va ser per telèfon. Estava al llit. Em va dir que anava fent,  i em va preguntar com em trobava jo."Estic bé iaia, em trobo bé!".

Ella va dir que jo havia d'estar bé i que si jo estava bé ella ella ja podia morir-se. 

Ma iaia mai deia les coses per quedar bé, i potser ja intuïa que el seu temps s'acabava. 

No crec que tingués por a la mort.

Va ser la nostra última conversa. Quan vaig tornar a veure-la ja quasi no obria els ulls, no em va mirar, no em va dir res, ni a mi ni a Elena. 

Cada día es va anar possant pitjor, es moria i jo ja m'havia començat a despedir d'ella. 

La seva mort m'ha servit per recordar que jo també moriré de velleta, cuidada i estimada com ella.

La seva mare va viure fins als 96 anys i l'altra iaia que em queda, Maria, en té 92. 

No em digueu que no és una estadística excel·lent!

Iaia, aquest nadal haurem de fer nosaltres les borraines, i a setmana santa les mones. Seguirem la teva recepta i quedaran bones com sempre!

Gràcies per tot iaia però em quedo amb la teva alegría quan estaves amb la meva filla, la teva besnéta.

Ma iaia Pepa la Penya amb Elena

divendres, 23 de novembre de 2012

Fi quimio AC

Dimarts va arribar el dia de la meva última sessió de quimio d'aquestes primeres, de les vermelles, de les més temudes!

Però com sempre em passa, els canvis m'angoixen...
Com sempre, vaig arribar a la consulta, acompanyada per Rubén i amb la meva llibreta roja de preguntes. 

El doctor em pegunta com estic, li dic els símptomes que he tingut, ell em diu que ara esperi el mateix, ni més ni menys, em diu que la analítica ha sortit bé, i espera amb un somriure que jo tregui la llibreteta amb les meves consultes, centrades especialment amb amb la propera medicació (em va explicar una mica els efectes però em va dir que solen ser més tolerables que amb aquesta que ja he acabat) i sobretot, les meves celles.

I es que perdre el cabell jo ho he portat bé però quedar-me sense celles em fa cosa, una cara sense celles no és la mateixa.

La meva oncoamiga Rebe (rebeca-lifeinpink.blogspot.com) ja m'ha preparat un llapis per pintar-les i m'ensenyarà la manera de veure'm millor. El doctor em va dir que podria ser que les conservés però no vull fer-me il·lusions i prefereixo estar preparada!

Tenia por d'acabar aquesta primera tanda (sí, arribes a pensar, vols dir que no hauriem de fer una sessioneta més????), por de que no em poguessin fer aquesta quarta per les defenses, em vaig fer un embolic i no sabia ben bé que em passava, però allí estava i ja que l'analítica estava bé, doncs endolladeta a la maquineta de la vida!

A l'hospital on hem tracten l'espai és molt agradable, molt discret i a l'hospital de dia, on fas el tractament, no sols veure a ningú, cadascú està al seu box i només s'escolten les màquines pitar i una mica les converses, i no m'agrada sentir tantes dones joves endollades a la maquineta...

Però un cop estàs allí has de passar-ho de la millor manera possible, si no, es pot convertir en una tarda horrorosa, i la meva no havia de ser-ho!
       
L'humor que no falti! 

Les revistes són una pena... de cotxes i motos o la Telva i jo que voleu que us digui, "La Pronto" em distreu més, hi ha menys ties bones, més lletra i més coses d'anar per casa, o no?
Doncs ja em veieu, diria que sou molts els que em seguiu per aquí o pel face i a veure si us animeu a comentar al blog, que així té més vidilla, i això de la vidilla em va com anell al dit!

També sabeu molts dels que em llegiu que al nostre poble, com a molts altres, hi ha algú que us necessita. Jo ja no puc ser donant, de res.

Quan hi pensava sempre era en el moment que jo moriria, i no, moltes persones poden continuar vivint gràces a la donació de la nostra medul·la o de la sang del cordó umbilical en el moment del part.

Mireu aquest enllaç, reflexioneu i decidiu! Que es pot sentir al saber que tu has salvat una vida? Deu ser un regal tant gran! sentir que la perds és una gran merda!
 
http://www.fcarreras.org/es/la-donación-de-médula-ósea_1964

I no deixeu de passar-vos per http://www.pelonespeleones.com/ , que avui ha rebut un premi molt important, per una feina feta increible!!!!! moltes felicitats!!!!!!



Així que amb tot això em despedeixo de la primera tanda de quimio, ara vindran les setmanals, el dia 11 de desembre.

Espero que m'envieu tota l'energia positiva que pugueu!

Gràcies per seguir-me, això es fa llarg i pesat (avui he recollit el meu comunicat de baixa núm 19) però és el camí a seguir i de moment tiro pel dret, vaig ben equipada, guiada i acompanyada!! què més puc demanar?

Sí, la carta als reis també la faré, una cosa no treu l'altra! 

dilluns, 12 de novembre de 2012

La quimio i la vida

He començat aquesta entrada més de tres cops, ja fa uns dies. 

M'he quedat encallada, i veig que això és el que em passa, que em sento encallada, sento que la meva vida s'ha parat, que he passat de fer de mare i treballar unes hores a dedicar-me al càncer, i no, això no pot ser!

Quan me n'adonono em desespero una mica i no cal, a patir, l'últim dia! 

I és que encara que jo m'aturi tot corre i continua igual al meu voltant, i jo vull continuar sent jo encara que les circunstàncies siguin diferents.

De la quimio us diré que el dia 20 de novembre tindré la meva última sessió d'AC (és el tipus de medicació) i després cap a les setmanals, un tractament diferent. La meva quimio és preventiva, té la intenció d'eliminar qualsevol cèl·lula dolenta que pugui quedar, fer nét vaja.

Jo esperava trobar-me fatal, com la pitjor ressaca, i esperant esperant em vaig desesperar i com sempre em passa, el cap s'ha portat pitjor que el meu cos... sobretot a la primera sessió.

A la primera em va guanyar la por, sentir-me com una bomba a punt d'esclatar i ara, després de la tercera, amb empatx de panellets, ja penso amb la peresa que em fa la quarta.

La meva idea de què era la quimio i com "m'hauria" de trobar era totalment equivocada. 

Si teniu algú proper que hagi de fer quimio, no li digueu res, ja es veurà.

No li digueu que potser no li caurà el cabell o que això és el de menys (si el metge diu que cau, cau! i si no, "raro"...), no li digueu que no té perquè trobar-se malalment, no li digueu que ha de fer vida normal o que no podrà fer-la. No li expliqueu les batalletes i vòmits dels altres... Cada persona reacciona d'una manera diferent, sigui pel que sigui. 

No cal possar-li ferro però tampoc treure-li, la quimio "mata moscas a cañonazos" i com una floreta no estàs.

Els meus símptomes fins ara han estat: boca seca, llagues a la boca que es curen amb una medicació als pocs dies, insomni, algún dia de mareig, algún d'estrenyiment, ara una mica de cansament, alguns dies d'hiperactivitat, caiguda del cabell i altres pèls corporals (els que més trobo a faltar els del nas, i els de les cames encara estan els cabrons!), mala llet, ungles més fosques, pell més seca, i altres dels que segur que no me n'adono i que suposo que pateixen els altres.

Sí, esperava trobar-me pitjor però no ha estat així, i me n'alegro!

A mi el tema agulles i que em remenin no em fa res, així que el què és la sessió en sí no em suposa cap problema, això sí, entre analítica prèvia, visita i tractament estem tota la tarda a l'hospital. Un temps ben invertit!
En plena sessió
Així paso l'estona de la medicació, amb vistes al port o no, mirant la tele, parlant pel mòbil, fent-me fotos, berenant,... i cap a casa a sopar, que la gana xiquets no l'he perdut!!

Faig acupuntura i vaig al psicòleg cada setmana, la meva família m'acompanya a les sessions i està per mi, a l'hospital em tracten molt bé i el reservori que em van possar per a no fer malbé les venes em va genial! 

Estic en plena quimio però físicament em trobo prou bé.

No sé ara què vol dir per a mi fer vida normal però m'he d'espavilar, he de decidir quin serà el meu "pla de vida" futur!

Tornaré a la mateixa feina, tindré els mateixos amics i més, i segurament semblarà que és com la d'abans però us asseguro que això és impossible. Com jo viuré la meva vida serà diferent, i tant que serà diferent!

Ara intentaré omplir el temps mentre hi penso, sembla fàcil però us asseguro que no ho és, i cada canvi o pas més (com el de la medicació) em crea certa angoixa i em paralitza una mica.

I vaig fent i desfent, i la quimio el que si ha fet es depertar-me la creativitat.

Sempre m'ha agradat fer coses, pintar caixetes, samarrates, fer arracades i ara, les faig, tinc temps i no tinc excuses, i vull continuar guadint d'aquests moments que em desconnecten del càncer i em connectem amb altres més agradables.

Gotets de vidre folrats de llana per possar espelmes,
guardar botons, arracades o el que sigui


diumenge, 28 d’octubre de 2012

La nostra cursa

Per variar hem arribat tard, no sabíem entrar i hem estat de les últimes en passar per sota l'arc.

Mai abans havia participat a cap cursa i si el càncer no hagués arribat a la meva vida tampoc ho hauria fet enguany.

El càncer et porta també coses bones, i una d'elles és la confirmació que hi ha gent que t'estima, que pensa amb tu, que vol que aquesta cursa la portis de la milor manera possible. 

Avui ha estat així!

Sé que hi ha altres dones que també haurien estat, per mi, per què sóc jo i per què quan t'aprecies o estimes a una persona en els pitjors moments també "t'arromangues".

Abans de tenir el "tumoret" ja hi eren aquestes persones. 

Però mira, arriba el cabrón i resulta que gent amb la que havies compartit moments de la teva vida i amb les que ja no hi tens contacte et truquen, t'envien un missatge al facebook, s'interessen per tu, et donen ànims,... i just en aquell moment apareixen records agradables de moments viscuts, i no pots deixar de pensar que serà veritat, que d'aquesta experiència segur que en trec més de bo que de dolent.

Avui físicament m'han acompanyat les meves amigues de la colla (i els seus marits), les que us vaig presentar a l'entrada anterior. Roser no ha pogut venir, dimecres va néixer la seva fila Berta, Susana tenia un compromís familiar força important i Marieta viu a Panamà.

Maria és amiga meva de tota la vida, de les que són com de la família. I ella havia d'estar, i a Panamà avui també han fet la cursa de la dona, i allí estava ella a les 7 del matí, amb la seva filleta Uxía, el mateix dia que fa 34 anys! felicitats de nou guapa! no és emocionant? Mireu-les!
Uxía i Maria
Però és que de les de sempre sempre també hi han estat. Quan m'ho van dir em va sorprendre molt i vaig pensar que quasi mai ens veiem ni parlem... Què tonta! fa només uns anys que no tenim contacte, he passat la meva infància amb elles! I han fet 200 quilòmetres amb tren per estar amb mi!

Noelia n'és la culpable, la primera en trucar després de l'operació, ella pensava que era un "bultet bo".
I Verònica va dir que ella també venia. Son bessones, van néixer tres dies  després que jo, ens van batejar el mateix dia, les nostres cases estan una al davant de l'altra (les dels nostres pares), hem anat sempre juntes a l'escola, ja m'enteneu. Recordo que em feien mirar sempre els dibuixos de la televisió, els Mosqueperros i jo només volia jugar al carrer. Són tant diferents una de l'altra però igual de bones persones. Camins diferents però sempre hem sabut les unes de les altres a través de les nostres mares.

Núria Navarro també ha vingut. Quasi veïna, ens portem un dia, i amb qui vaig compartir a més el meu primer any al "seminari", quin any! va ser molt intens! gràcies al facebook i a que el seu nen i la meva nena es porten un mes hem tingut algun contacte. Quan Noelia em va dir que t'havies apuntat vaig flipar, gràcies! Per cert, ens van batejar el mateix dia també? 

Sé que la meva cosina Cristina també volia venir però no ha pogut. Gràcies guapa! Tinc un record,  menjar arròs bullit a casa de la seva àvia, ma tia Ángeles.
Jo i Elena, Marta M, Vero, Maria G, Núria N, Núria B i la seva filla Laura i Noelia
I les d'ara també han estat. La Vane ha vingut! Les dues hem tingut un canvi important a les nostres vides, el seu per a bé! T'ho mereixies nena! És curiós que fins avui i des de que la vaig trucar el mateix dia del diagnòstic no ens haviem vist. Ens hem abraçat, hem plorat una miqueta (és una plorona de campionat) i cap a la cursa! Som companyes de feina però de de gener de 2011 que no treballem juntes,  curiós eh?
Vane
La foto la feia jo i per això se'm veu aquesta papada, estic igual de gordi que abans però jo de papada no n'he tingut mai!

El missatge de la meva mare aquest matí: "Bon dia caminadores, el meu cor està amb vosaltres. Besets i gràcies a totes!

Però sóc jo qui ha de donar les gràcies i per fer-ho mireu quina camiseta més especial m'he possat!
Ainara, Rebe, Sandra,.... són algunes de les noies que he conegut pels dels seus blogs, i una companya de feina que crec que la setmana vinent ja comença a treballar. Totes han "assaborit" la quimio, la radio, la por, el dolor, i totes fan una bona cara!

A l'esquerra estan les meves amigues, de les que us parlava, juntes i protegides de la malaltia.

I si ho veieu hi ha un nom, envoltat de color roig, Pepa. 

Pepa era la meva tia-àvia, que no va poder superar un càncer de mama. El meu primer contacte amb la malaltia, la raó per la qual jo ja tenia la por a la cos i anava a les revisions des de feia anys....

Núria diu que fa molts anys jo vaig dir que tindria un càncer de mama i que per això sempre aniria a les revisions. Suposo que era quan la meva tieta tenia la malaltia. Gràcies a ella el meu pronòstic és més favorable que el d'ella! Gràcies tia, tu sempre ens vas cuidar molt de petits, i sembla que de gran també ho has fet.

He fet tota la cursa amb Elena a l'esquena, em feia por no poder aguantar i he agafat el cotxet, però tot just sortir he dit, què collons! si em faig mal li donaré la culpa a l'oncòleg, ell em va donar permís!!! se m'ha fet curt i tot!

I m'he trobat a dues persones molt especials, Mónica i Maria, a les que vaig conèixer a través del meu interès en els portanadons quan va néixer Elena. Cada dia ens trobem al facebook i elles i moltes altres són la meva tribu, amb qui més he compartit la criança de la meva filla. Sou molt especials, ja ho sabeu!
Mónica i Jan, María i Hugo
Gràcies a tots els que esteu amb mi sigui de la manera que sigui!!!! 

Rubén no ha pogut estar, però la samarreta tèrmica que m'ha deixa't m'ha fet tenir-lo molt present! Quin fred feia avui! I jo tenia tota la "caldoreta" que necessitava, la vostra. César, Sebas i Álex, la cerveseta bé?

Alertaaaaa, afegeixo un dia després:

Com pot ser que m'hagi deixat a ma tia Tere? és la quimio.... 

Ufff, que no sabeu com se les gasta! em faràs els mocadorets igual no? Ella també va tenir la seva "festa" molt abans dels 30 anys i ara als 50 l'haurieu de veure, té uns collons! Per això va superar el seu contra tot pronòstic, amb quimio experimental, a 200 quilòmetres de casa seva, quan la oncología no era com ara.

Un dia em va dir que a ella durant la quimio li anava molt be el té amb gingebre i jo vaig pensar, "el gingebre fa més de 25 existia a les Terres de l'Ebre? jo fa dos dies que l'he descobert... i es que estic segura que per "culpa" d'ella es va possar de moda. És que ella i moda van sempre de la mà!!! 

Buscava pel facebook un "posado robado" però no l'he trobat!

divendres, 26 d’octubre de 2012

El diagnòstic i Rajoy

Que et diguin que tens un càncer és una putada!

El dia 16 de juliol de 2012 a la tarda vaig entrar a la consulta del Dr.Barba, a l'Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Era ell, cirurgià, qui m'havia de donar els resultats de la biòpsia.

"Plores perquè tens por? Tens por de què et digui que el que tens és dolent? Doncs sí, és un tumor, un carcinoma".

Què trobeu? A mi em sembla una bona manera de dir-ho, no?

No podia parar de plorar i veia la cara de circumstància de l'infermera, i la de Rubén, sense dir res...

Vaja puta merda!!!! m'estic morint?

El doctor va dir que era petit, que s'havia detectat a temps i que jo em curaria. "No és un refredat però et curaràs!" (frase "molt socorrida" no només per metges, i que fa una mica de ràbia, jo quan estic refredada no penso amb la mort vaja... dec ser rareta...).

Em va fer l'exploració, i ja va ser el primer en dir-me que el ginecòleg havia estat molt hàbil, ja que no era fàcil de veure en un pit com el meu (tots els que m'ha tocat el pit han dit el mateix, i no sé si us he dic que me l'han tocat més de dos i de tres!)

Em vaig anar calmant i vaig pensar "ok! tinc un tumor, i ara què?" i em vaig refer una mica. Però quan vaig sentir quimioteràpia, intervenció, lobulillar amb possibilitat que fos a ambdós pits... mare meva... no m'ho podia creure! 

Quan em va donar el consentiment de mastectomia total per a que jo me'l llegís, em vaig acabar de cagar! i més quan em va programar una sèrie de proves per saber si el tumor havia arribat a altres llocs... explicant-me que les fan sempre per protocol però que en el meu cas era probable que estigués localitzat només a la mama i sense ganglis afectats.

I em va parlar de la conservació d'òvuls.

Perdoni???? penso que em moriré demà i deixaré a una nena de 18 mesos i vostè diu que em congeli òvuls??? 

No sé quant temps va passar des de la paraula carcinoma, però allí estàvem Rubén i jo, al taulell de programació de vistes, els ordinadors s'havien penjat, Rubén amb els papers de les proves urgents, el preoperatori... I jo pensava amb la meva mare que estava a casa amb Elena, pensava amb les dues, m'entrava por, em calmava, em deia "ara a fer el que toca". 

Odiava a la gent de la cua que es queixava i estava punt de cridar-los  " Feu el favor de callar! M'acaben de dir que tinc un càncer i vosaltres aquí queixant-vos per perdre uns minuts de la vostra tarda, i jo penso que perdo la vida cabrons!!!!

Sentia molta por, mai he sentit tanta por com aquests mesos, sentia pena per mi i per la meva filla, per Rubén i per tota la meva família.

Per diversos motius vaig decidir canviar d'hospital, em vaig fer les proves al Sagrat Cor i vaig decidir no obrir els sobres, entregar-los a la Quirón i allí saber que deien els informes.

Una setmana després vaig presentar-me a la consulta del Dr Barba per dir-li que ell no m'operaria i li vaig donar les gràcies per com m'havia tractat. Va dir que me'n sortiria i sobretot que pensés en la conservació d'òvuls.

Però et passen tantes coses horroroses pel cap, sí, les que ara us vénen al cap als que heu patit un càncer i sabeu de què parlo i als que no però us ho podeu imaginar.

No entenia com una malaltia que em podia matar podia fer tant poc mal, i és que el dolor ha sigut molt intens, però no el físic, el de dins, i el cap m'ha jugat molt males passades, i no he pogut guardar-me res per a mi.

Sé que això ha fet patir als meus però no he pogut evitar-ho, necessitava que em diguessin que jo no em moriria. He estat molt pesada.

Recordo un dia a l'Ametlla, després de l'operació, que jo insistia sobre el tema del "tumoret" (com deia la meva mare) i el meu germà Carlos em va dir "Ets la única que es pensa que et moriràs!", i tenia raó, ja n'hi havia prou de que si em moro, que si s'escampa, i bé, he fet el que pogut....

Vaig pensar poc amb perquè m'havia passat a mi, però estava enfadada.

I sí, ho confesso, vaig pensar que enlloc de passar-me a mi li hauria pogut passar a un altre no? Ja sé que això no s'ha de desitjar a ningú però potser li convindria més viure una experiència així i aprofitar-la a algú com.... com Rajoy, li va tocar a ell, que voleu que us digui!

Cada cop que penso amb que no calia, i per fer broma, li dic a la meva mare "Rajoy continua bé no?", i ella riu però em mira amb cara de "això no es pot dir!"

No calia viure dues experiències tant vitals amb tant poc temps; ser mare i tenir una càncer al pit. Bé, la segona no calia.

Però em felicito per haver estat rigurosa amb les revisions i el proper dimarts felicitaré al ginecòleg per fer bé la seva feina el dia 3 de juliol.

He conegut i sentit noies a les que se'ls va dir que no era res, que no calia fer cap eco o mamo, o que no tocava per "protocol", i que van tornar 6 mesos després amb un tumor més gran.

Recordeu tocar-vos els pits, o que us els toquin (sempre la mateixa persona si no els canvis són més difícils de percebre), aneu a les revisions i penseu que no és per trobar un tumor si no per saber que esteu sanes. 

Ainara aquí ho deixa molt clar!

http://elblogdeainaratrigueros.blogspot.com.es/2012/10/yo-me-toco.html

Diuen que una de cada 8 dones patirà un càncer de mama, penseu amb 6 dones, amb vosaltres i amb mi, penseu que m'ha tocat a mi i dormiu tranquil·les!

Però toqueus, aneu a les revisions, i si no ho teniu clar insistiu!

I  aquest no va ser el pitjor moment. 

El diagnòstic definitiu, la biòpsia feta després de l'operació, ha estat el pitjor. 

Sentir que potser feia 6 mesos que el tenia, que hi havia un gangli afectat, que m'esperaven 6 mesos de quimioteràpia (4 cada 21 dies i 12 de semanals), que m'havien de possar un port-a-cath per no fer-me malbé les venes, radioteràpia, tractament hormonal durant 5 anys, el tractament per a la conservació d'òvuls... en aquest moment vaig ser conscient de què era el que m'havia passat. El tumor ja no hi era però llavors va ser quan vaig començar a odiar-lo i la por era més gran i no sabia a què tenia por, i sentia que tot era una merda i no m'ho podia creure... recordo tenir molta calor i no entendre com les coses havien pogut canviar tant....

Però tinc la sort de tenir a Rubén, qui amb una mica de mala llet em va fer un resum del que havia dit el doctor: detecció precoç, bon pronòstic, el tractament és preventiu, un gangli mínimament afectat de dos que em van treure, no contraindicat embaràs després del tractament hormonal, marges nets, no hem de fer més proves.

Gràcies monstre gran!

I ara, esperant la tercera sessió de quimio les coses es senten d'una altra manera, ara sento, no pateixo, ara m'ocupo de mi, no em preocupo, o almenys ho intento! 

I Rajoy bé no? 

Nosaltres també. Hem estat uns dies de relax a la Garrotxa.


A Santa Pau

divendres, 19 d’octubre de 2012

Presentacions oficials


Avui he conegut en persona a quatre noies que també han patit càncer de mama. Ja les coneixia pels seus blogs però avui les he vist, tocat i sentit molt aprop.

Rebe, Clara, Yolanda y Carolina, estic encantada d'haver-vos trobat! 

I aprofito a vui, dia Mundial del Càncer de Mama per fer presentar-vos les persones de la meva vida.

I US PRESENTO A LA MEVA FAMILIA

Rubén i Elena, monstre gran i monstre petit. Ells ho són tot, és impossible explicar que sento per ells, us ho podeu imaginar, sobretot qui els coneixeu. 

Rubén ja el primer dia va dir que ell havia de fer-se el fort, que jo no el podia veure malament, que si no jo estaria pitjor, i l'important era que jo estigués bé. Primer em va semblar la típica frase que ha de dir el teu marit però Rubén és una persona molt llesta, sabia, i tenia raó, i ha funcionat. Ell sempre sap què necessito. Sento dir però que jo ara no sé què necessites tu...

Us estimo bitxos!

Les fotos són del casament del meu cosí, aquest mes de juliol.

Una setmana després m'operarien per extirpar-me el tumor. Una part de la família va saber-ho aquell dia i des de llavors el telèfon no ha parat! 

Aprofito per dir que sí, que hi ha dies que no contesto perque el meu cap no dona per mes, ni l'orella.

Els de casa: Mari, Elena, Carlos, Pepe i jo

La meva mare estava a casa amb Elena quan jo i Rubén vam tornar de la visita amb el diagnòstic. No volia dir-li res fins saber el resultat de la biopsia però necessitava explicar-li i ella va voler estar a Barcelona amb nosaltres. Crec que pensava que no seria res. 

Fa 200 quilòmetres amb tren per saber com estic o simplement per fer-me el dinar i planchar, sempre està aquí quan tinc quimio, resa per mi, plora d'amagat, truca cada dia, fa el que una mare que t'estima ha de fer en aquests moments, estar al teu costat i estimar-te i cuidar-te com ella sap.

El meu pare ara s'ocupa de la casa! vaja, no sé massa bé com s'organitzen quan la meva mare està aquí uns dies, però tenen un lio montat al poble (les avies grans, una tieta que possa la rentadora, l'altra que va a comprar, Pauet que sempre pringa...) No oblidaré mai la primera conversa amb ell sobre això, va ser per telèfon i em sabia tant greu sentir que no podia ni parlar... Crec que li va costar fer-se a la idea i que tenia molta por, com jo.... 

Sempre he sentit que m'estimen. Vosaltres sabeu que nosaltres també us estimem i us necesitem sempre.

Tinc  un germà al que cada dia estimo més i m'hi sento més propera, i una cunyada especial, Esther, només cal mirar-li els ulls (he dit el ulls!!! és guapa la tia!). I Laura, la germana de Rubén, una noia molt especial, tot i que ella encara no ho sap (espavil!!!!!). Les dues em transmeten molta tranquil·litat i estan molt per Elena. M'encanta veure com juga amb elles.

Esther, Elena, Carlos i Laura

Els meus sogres també sempre estan pendents.  Ell no diu res, i no cal, sense dir res ja ens entenem  Juanjo. Rosa voldria venir més, sobretot a cuinar-nos com si fossim 10 a casa!



Tinc la millor família del món, la de sang i la de no sang. És una broma que sempre li fem a Rubén i a Esther, i que ve del meu tio Angel.

Tinc una àvia de 92 anys que es diu Maria (la Bombilles) i Pepa (la Peña) de 86. Estan millor que jo!  No he volgut que se'ls amagués res, saber les coses dona més tranquil·litat i crec que veure'm bé a elles els fa molt bé!

I un arsenal de ties i cosines patidores considerable! a la mínima estan allí a veure què passa? què necessites? què fem? ja sabeu de qui parlo! tios i cosins i més família. I família que no ho és però com si ho fos.

I us presento a les meves amigues, les de sempre, les de fa molts anys. Ara ja amb nens, marits, hipoteques i altres coses bones. Ja saben què signifiquen per a mi, abans i ara. Sóc la de sempre no? 


Maria C., Susana, Maria G., Roser, Núria i Marta M.
i els menudets de la colla. 

Algunes i alguns s'han apropat després d'anys i han tornat per fer-me costat sense jo demanar-ho, amics als que no veig mai però sempre hi són, i ara més. Amigues especials amb les que has viscut la vida, els amics de la feina, la meva tribu, coneguts i saludats. Estic  contenta de tenir-vos a tots! ja sabeu qui sou!

I ja que el motiu de fer el blog ha estat per desgràcia el meu càncer de mama i avui és un dia especial, 

US PRESENTO AL MEU TUMOR. No puc donar masa dades pq la seva tarja de visita (biòpsia) la tinc guardada al calaix, dins d'un sobre tancat. No la necessito, no vull res d'ell.

             Carcinoma ductal infiltrant grau 3. 
             1,6 cm. i amb un gangli amb micrometastasis
             Ràpid creixement
             Hormonal
             Un tumor petit però cabró!!!!!!!!!! 
             del que de moment no en vull saber res més.


I us presento la Màquina de la Vida com diu algú. Em queden uns 5 mesos de quimio i ja ens hem fet amigues, m'encanta sentir-la pitar!
"Ei nena! dame veneno que quiero vivir!!!" 
(de qui he copiat, d'Ainara?)


I la meva perruca! 
sembla el meu cabell natural, la gent no ho nota però quan la porto sento com si... 
com si portés una perruca!!



I presentats i saludats! Feliç dia 19 d'octubre de 2012!