La nostra cursa

Per variar hem arribat tard, no sabíem entrar i hem estat de les últimes en passar per sota l'arc.

Mai abans havia participat a cap cursa i si el càncer no hagués arribat a la meva vida tampoc ho hauria fet enguany.

El càncer et porta també coses bones, i una d'elles és la confirmació que hi ha gent que t'estima, que pensa amb tu, que vol que aquesta cursa la portis de la milor manera possible. 

Avui ha estat així!

Sé que hi ha altres dones que també haurien estat, per mi, per què sóc jo i per què quan t'aprecies o estimes a una persona en els pitjors moments també "t'arromangues".

Abans de tenir el "tumoret" ja hi eren aquestes persones. 

Però mira, arriba el cabrón i resulta que gent amb la que havies compartit moments de la teva vida i amb les que ja no hi tens contacte et truquen, t'envien un missatge al facebook, s'interessen per tu, et donen ànims,... i just en aquell moment apareixen records agradables de moments viscuts, i no pots deixar de pensar que serà veritat, que d'aquesta experiència segur que en trec més de bo que de dolent.

Avui físicament m'han acompanyat les meves amigues de la colla (i els seus marits), les que us vaig presentar a l'entrada anterior. Roser no ha pogut venir, dimecres va néixer la seva fila Berta, Susana tenia un compromís familiar força important i Marieta viu a Panamà.

Maria és amiga meva de tota la vida, de les que són com de la família. I ella havia d'estar, i a Panamà avui també han fet la cursa de la dona, i allí estava ella a les 7 del matí, amb la seva filleta Uxía, el mateix dia que fa 34 anys! felicitats de nou guapa! no és emocionant? Mireu-les!

Uxía i Maria

Però és que de les de sempre sempre també hi han estat. Quan m'ho van dir em va sorprendre molt i vaig pensar que quasi mai ens veiem ni parlem... Què tonta! fa només uns anys que no tenim contacte, he passat la meva infància amb elles! I han fet 200 quilòmetres amb tren per estar amb mi!

Noelia n'és la culpable, la primera en trucar després de l'operació, ella pensava que era un "bultet bo".
I Verònica va dir que ella també venia. Son bessones, van néixer tres dies  després que jo, ens van batejar el mateix dia, les nostres cases estan una al davant de l'altra (les dels nostres pares), hem anat sempre juntes a l'escola, ja m'enteneu. Recordo que em feien mirar sempre els dibuixos de la televisió, els Mosqueperros i jo només volia jugar al carrer. Són tant diferents una de l'altra però igual de bones persones. Camins diferents però sempre hem sabut les unes de les altres a través de les nostres mares.

Núria Navarro també ha vingut. Quasi veïna, ens portem un dia, i amb qui vaig compartir a més el meu primer any al "seminari", quin any! va ser molt intens! gràcies al facebook i a que el seu nen i la meva nena es porten un mes hem tingut algun contacte. Quan Noelia em va dir que t'havies apuntat vaig flipar, gràcies! Per cert, ens van batejar el mateix dia també? 

Sé que la meva cosina Cristina també volia venir però no ha pogut. Gràcies guapa! Tinc un record,  menjar arròs bullit a casa de la seva àvia, ma tia Ángeles.

Jo i Elena, Marta M, Vero, Maria G, Núria N, Núria B i la seva filla Laura i Noelia

I les d'ara també han estat. La Vane ha vingut! Les dues hem tingut un canvi important a les nostres vides, el seu per a bé! T'ho mereixies nena! És curiós que fins avui i des de que la vaig trucar el mateix dia del diagnòstic no ens haviem vist. Ens hem abraçat, hem plorat una miqueta (és una plorona de campionat) i cap a la cursa! Som companyes de feina però de de gener de 2011 que no treballem juntes,  curiós eh?

Vane

La foto la feia jo i per això se'm veu aquesta papada, estic igual de gordi que abans però jo de papada no n'he tingut mai!

El missatge de la meva mare aquest matí: "Bon dia caminadores, el meu cor està amb vosaltres. Besets i gràcies a totes!

Però sóc jo qui ha de donar les gràcies i per fer-ho mireu quina camiseta més especial m'he possat!

Ainara, Rebe, Sandra,.... són algunes de les noies que he conegut pels dels seus blogs, i una companya de feina que crec que la setmana vinent ja comença a treballar. Totes han "assaborit" la quimio, la radio, la por, el dolor, i totes fan una bona cara!

A l'esquerra estan les meves amigues, de les que us parlava, juntes i protegides de la malaltia.

I si ho veieu hi ha un nom, envoltat de color roig, Pepa. 

Pepa era la meva tia-àvia, que no va poder superar un càncer de mama. El meu primer contacte amb la malaltia, la raó per la qual jo ja tenia la por a la cos i anava a les revisions des de feia anys....

Núria diu que fa molts anys jo vaig dir que tindria un càncer de mama i que per això sempre aniria a les revisions. Suposo que era quan la meva tieta tenia la malaltia. Gràcies a ella el meu pronòstic és més favorable que el d'ella! Gràcies tia, tu sempre ens vas cuidar molt de petits, i sembla que de gran també ho has fet.

He fet tota la cursa amb Elena a l'esquena, em feia por no poder aguantar i he agafat el cotxet, però tot just sortir he dit, què collons! si em faig mal li donaré la culpa a l'oncòleg, ell em va donar permís!!! se m'ha fet curt i tot!

I m'he trobat a dues persones molt especials, Mónica i Maria, a les que vaig conèixer a través del meu interès en els portanadons quan va néixer Elena. Cada dia ens trobem al facebook i elles i moltes altres són la meva tribu, amb qui més he compartit la criança de la meva filla. Sou molt especials, ja ho sabeu!

Mónica i Jan, María i Hugo

Gràcies a tots els que esteu amb mi sigui de la manera que sigui!!!! 

Rubén no ha pogut estar, però la samarreta tèrmica que m'ha deixa't m'ha fet tenir-lo molt present! Quin fred feia avui! I jo tenia tota la "caldoreta" que necessitava, la vostra. César, Sebas i Álex, la cerveseta bé?

Alertaaaaa, afegeixo un dia després:

Com pot ser que m'hagi deixat a ma tia Tere? és la quimio.... 

Ufff, que no sabeu com se les gasta! em faràs els mocadorets igual no? Ella també va tenir la seva "festa" molt abans dels 30 anys i ara als 50 l'haurieu de veure, té uns collons! Per això va superar el seu contra tot pronòstic, amb quimio experimental, a 200 quilòmetres de casa seva, quan la oncología no era com ara.

Un dia em va dir que a ella durant la quimio li anava molt be el té amb gingebre i jo vaig pensar, "el gingebre fa més de 25 existia a les Terres de l'Ebre? jo fa dos dies que l'he descobert... i es que estic segura que per "culpa" d'ella es va possar de moda. És que ella i moda van sempre de la mà!!! 

Buscava pel facebook un "posado robado" però no l'he trobat!

El diagnòstic i Rajoy

Que et diguin que tens un càncer és una putada!

El dia 16 de juliol de 2012 a la tarda vaig entrar a la consulta del Dr.Barba, a l'Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Era ell, cirurgià, qui m'havia de donar els resultats de la biòpsia.

"Plores perquè tens por? Tens por de què et digui que el que tens és dolent? Doncs sí, és un tumor, un carcinoma".

Què trobeu? A mi em sembla una bona manera de dir-ho, no?

No podia parar de plorar i veia la cara de circumstància de l'infermera, i la de Rubén, sense dir res...

Vaja puta merda!!!! m'estic morint?

El doctor va dir que era petit, que s'havia detectat a temps i que jo em curaria. "No és un refredat però et curaràs!" (frase "molt socorrida" no només per metges, i que fa una mica de ràbia, jo quan estic refredada no penso amb la mort vaja... dec ser rareta...).

Em va fer l'exploració, i ja va ser el primer en dir-me que el ginecòleg havia estat molt hàbil, ja que no era fàcil de veure en un pit com el meu (tots els que m'ha tocat el pit han dit el mateix, i no sé si us he dic que me l'han tocat més de dos i de tres!)

Em vaig anar calmant i vaig pensar "ok! tinc un tumor, i ara què?" i em vaig refer una mica. Però quan vaig sentir quimioteràpia, intervenció, lobulillar amb possibilitat que fos a ambdós pits... mare meva... no m'ho podia creure! 

Quan em va donar el consentiment de mastectomia total per a que jo me'l llegís, em vaig acabar de cagar! i més quan em va programar una sèrie de proves per saber si el tumor havia arribat a altres llocs... explicant-me que les fan sempre per protocol però que en el meu cas era probable que estigués localitzat només a la mama i sense ganglis afectats.

I em va parlar de la conservació d'òvuls.

Perdoni???? penso que em moriré demà i deixaré a una nena de 18 mesos i vostè diu que em congeli òvuls??? 

No sé quant temps va passar des de la paraula carcinoma, però allí estàvem Rubén i jo, al taulell de programació de vistes, els ordinadors s'havien penjat, Rubén amb els papers de les proves urgents, el preoperatori... I jo pensava amb la meva mare que estava a casa amb Elena, pensava amb les dues, m'entrava por, em calmava, em deia "ara a fer el que toca". 

Odiava a la gent de la cua que es queixava i estava punt de cridar-los  " Feu el favor de callar! M'acaben de dir que tinc un càncer i vosaltres aquí queixant-vos per perdre uns minuts de la vostra tarda, i jo penso que perdo la vida cabrons!!!!

Sentia molta por, mai he sentit tanta por com aquests mesos, sentia pena per mi i per la meva filla, per Rubén i per tota la meva família.

Per diversos motius vaig decidir canviar d'hospital, em vaig fer les proves al Sagrat Cor i vaig decidir no obrir els sobres, entregar-los a la Quirón i allí saber que deien els informes.

Una setmana després vaig presentar-me a la consulta del Dr Barba per dir-li que ell no m'operaria i li vaig donar les gràcies per com m'havia tractat. Va dir que me'n sortiria i sobretot que pensés en la conservació d'òvuls.

Però et passen tantes coses horroroses pel cap, sí, les que ara us vénen al cap als que heu patit un càncer i sabeu de què parlo i als que no però us ho podeu imaginar.

No entenia com una malaltia que em podia matar podia fer tant poc mal, i és que el dolor ha sigut molt intens, però no el físic, el de dins, i el cap m'ha jugat molt males passades, i no he pogut guardar-me res per a mi.

Sé que això ha fet patir als meus però no he pogut evitar-ho, necessitava que em diguessin que jo no em moriria. He estat molt pesada.

Recordo un dia a l'Ametlla, després de l'operació, que jo insistia sobre el tema del "tumoret" (com deia la meva mare) i el meu germà Carlos em va dir "Ets la única que es pensa que et moriràs!", i tenia raó, ja n'hi havia prou de que si em moro, que si s'escampa, i bé, he fet el que pogut....

Vaig pensar poc amb perquè m'havia passat a mi, però estava enfadada.

I sí, ho confesso, vaig pensar que enlloc de passar-me a mi li hauria pogut passar a un altre no? Ja sé que això no s'ha de desitjar a ningú però potser li convindria més viure una experiència així i aprofitar-la a algú com.... com Rajoy, li va tocar a ell, que voleu que us digui!

Cada cop que penso amb que no calia, i per fer broma, li dic a la meva mare "Rajoy continua bé no?", i ella riu però em mira amb cara de "això no es pot dir!"

No calia viure dues experiències tant vitals amb tant poc temps; ser mare i tenir una càncer al pit. Bé, la segona no calia.

Però em felicito per haver estat rigurosa amb les revisions i el proper dimarts felicitaré al ginecòleg per fer bé la seva feina el dia 3 de juliol.

He conegut i sentit noies a les que se'ls va dir que no era res, que no calia fer cap eco o mamo, o que no tocava per "protocol", i que van tornar 6 mesos després amb un tumor més gran.

Recordeu tocar-vos els pits, o que us els toquin (sempre la mateixa persona si no els canvis són més difícils de percebre), aneu a les revisions i penseu que no és per trobar un tumor si no per saber que esteu sanes. 

Ainara aquí ho deixa molt clar!

http://elblogdeainaratrigueros.blogspot.com.es/2012/10/yo-me-toco.html

Diuen que una de cada 8 dones patirà un càncer de mama, penseu amb 6 dones, amb vosaltres i amb mi, penseu que m'ha tocat a mi i dormiu tranquil·les!

Però toqueus, aneu a les revisions, i si no ho teniu clar insistiu!

I  aquest no va ser el pitjor moment. 

El diagnòstic definitiu, la biòpsia feta després de l'operació, ha estat el pitjor. 

Sentir que potser feia 6 mesos que el tenia, que hi havia un gangli afectat, que m'esperaven 6 mesos de quimioteràpia (4 cada 21 dies i 12 de semanals), que m'havien de possar un port-a-cath per no fer-me malbé les venes, radioteràpia, tractament hormonal durant 5 anys, el tractament per a la conservació d'òvuls... en aquest moment vaig ser conscient de què era el que m'havia passat. El tumor ja no hi era però llavors va ser quan vaig començar a odiar-lo i la por era més gran i no sabia a què tenia por, i sentia que tot era una merda i no m'ho podia creure... recordo tenir molta calor i no entendre com les coses havien pogut canviar tant....

Però tinc la sort de tenir a Rubén, qui amb una mica de mala llet em va fer un resum del que havia dit el doctor: detecció precoç, bon pronòstic, el tractament és preventiu, un gangli mínimament afectat de dos que em van treure, no contraindicat embaràs després del tractament hormonal, marges nets, no hem de fer més proves.

Gràcies monstre gran!

I ara, esperant la tercera sessió de quimio les coses es senten d'una altra manera, ara sento, no pateixo, ara m'ocupo de mi, no em preocupo, o almenys ho intento! 

I Rajoy bé no? 

Nosaltres també. Hem estat uns dies de relax a la Garrotxa.

A Santa Pau

Presentacions oficials

Avui he conegut en persona a quatre noies que també han patit càncer de mama. Ja les coneixia pels seus blogs però avui les he vist, tocat i sentit molt aprop.

Rebe, Clara, Yolanda y Carolina, estic encantada d'haver-vos trobat! 

I aprofito a vui, dia Mundial del Càncer de Mama per fer presentar-vos les persones de la meva vida.

I US PRESENTO A LA MEVA FAMILIA

Rubén i Elena, monstre gran i monstre petit. Ells ho són tot, és impossible explicar que sento per ells, us ho podeu imaginar, sobretot qui els coneixeu. 

Rubén ja el primer dia va dir que ell havia de fer-se el fort, que jo no el podia veure malament, que si no jo estaria pitjor, i l'important era que jo estigués bé. Primer em va semblar la típica frase que ha de dir el teu marit però Rubén és una persona molt llesta, sabia, i tenia raó, i ha funcionat. Ell sempre sap què necessito. Sento dir però que jo ara no sé què necessites tu...

Us estimo bitxos!

Les fotos són del casament del meu cosí, aquest mes de juliol.

Una setmana després m'operarien per extirpar-me el tumor. Una part de la família va saber-ho aquell dia i des de llavors el telèfon no ha parat! 

Aprofito per dir que sí, que hi ha dies que no contesto perque el meu cap no dona per mes, ni l'orella.

Els de casa: Mari, Elena, Carlos, Pepe i jo

La meva mare estava a casa amb Elena quan jo i Rubén vam tornar de la visita amb el diagnòstic. No volia dir-li res fins saber el resultat de la biopsia però necessitava explicar-li i ella va voler estar a Barcelona amb nosaltres. Crec que pensava que no seria res. 

Fa 200 quilòmetres amb tren per saber com estic o simplement per fer-me el dinar i planchar, sempre està aquí quan tinc quimio, resa per mi, plora d'amagat, truca cada dia, fa el que una mare que t'estima ha de fer en aquests moments, estar al teu costat i estimar-te i cuidar-te com ella sap.

El meu pare ara s'ocupa de la casa! vaja, no sé massa bé com s'organitzen quan la meva mare està aquí uns dies, però tenen un lio montat al poble (les avies grans, una tieta que possa la rentadora, l'altra que va a comprar, Pauet que sempre pringa...) No oblidaré mai la primera conversa amb ell sobre això, va ser per telèfon i em sabia tant greu sentir que no podia ni parlar... Crec que li va costar fer-se a la idea i que tenia molta por, com jo.... 

Sempre he sentit que m'estimen. Vosaltres sabeu que nosaltres també us estimem i us necesitem sempre.

Tinc  un germà al que cada dia estimo més i m'hi sento més propera, i una cunyada especial, Esther, només cal mirar-li els ulls (he dit el ulls!!! és guapa la tia!). I Laura, la germana de Rubén, una noia molt especial, tot i que ella encara no ho sap (espavil!!!!!). Les dues em transmeten molta tranquil·litat i estan molt per Elena. M'encanta veure com juga amb elles.

Esther, Elena, Carlos i Laura

Els meus sogres també sempre estan pendents.  Ell no diu res, i no cal, sense dir res ja ens entenem  Juanjo. Rosa voldria venir més, sobretot a cuinar-nos com si fossim 10 a casa!

Tinc la millor família del món, la de sang i la de no sang. És una broma que sempre li fem a Rubén i a Esther, i que ve del meu tio Angel.

Tinc una àvia de 92 anys que es diu Maria (la Bombilles) i Pepa (la Peña) de 86. Estan millor que jo!  No he volgut que se'ls amagués res, saber les coses dona més tranquil·litat i crec que veure'm bé a elles els fa molt bé!

I un arsenal de ties i cosines patidores considerable! a la mínima estan allí a veure què passa? què necessites? què fem? ja sabeu de qui parlo! tios i cosins i més família. I família que no ho és però com si ho fos.

I us presento a les meves amigues, les de sempre, les de fa molts anys. Ara ja amb nens, marits, hipoteques i altres coses bones. Ja saben què signifiquen per a mi, abans i ara. Sóc la de sempre no? 

Maria C., Susana, Maria G., Roser, Núria i Marta M.
i els menudets de la colla. 

Algunes i alguns s'han apropat després d'anys i han tornat per fer-me costat sense jo demanar-ho, amics als que no veig mai però sempre hi són, i ara més. Amigues especials amb les que has viscut la vida, els amics de la feina, la meva tribu, coneguts i saludats. Estic  contenta de tenir-vos a tots! ja sabeu qui sou!

I ja que el motiu de fer el blog ha estat per desgràcia el meu càncer de mama i avui és un dia especial, 

US PRESENTO AL MEU TUMOR. No puc donar masa dades pq la seva tarja de visita (biòpsia) la tinc guardada al calaix, dins d'un sobre tancat. No la necessito, no vull res d'ell.

             Carcinoma ductal infiltrant grau 3. 

             1,6 cm. i amb un gangli amb micrometastasis

             Ràpid creixement

             Hormonal

             Un tumor petit però cabró!!!!!!!!!! 

             del que de moment no en vull saber res més.

I us presento la Màquina de la Vida com diu algú. Em queden uns 5 mesos de quimio i ja ens hem fet amigues, m'encanta sentir-la pitar!

"Ei nena! dame veneno que quiero vivir!!!" 

(de qui he copiat, d'Ainara?)

I la meva perruca! 

sembla el meu cabell natural, la gent no ho nota però quan la porto sento com si... 

com si portés una perruca!!

I presentats i saludats! Feliç dia 19 d'octubre de 2012!

Pits, cicatrius i altres

Mai m’han agradat els meus pits… m’ha costat trobar sostenidors que m’afavorissin i mai m’he atrevit a fer topless, el tipus tampoc acompanya gaire…

Quan em vaig quedar embarrassada tenia molt clar que volia donar de mamar a la meva filla, em feia molta il·lusió.

I Elena va mamar fins quasi els 15 mesos.

Aquells pits que no m’agradaven van passar a ser l’aliment, consol i amor per a la meva estimada xiqueta. M’encantava donar-li de mamar, fos on fos i davant de qui fos, i aquells pits que abans veia lletjos eren una altra cosa! Si fos per mi ella hauria mamat molt més temps però va deixar de fer-ho a poc a poc. El procès el vam viure de manera natural, gradual, deixava i tornava fins que un dia ja no en va voler més.

El tumor ja hi era; he sentit a dir que és possible que ells notin que al pit hi ha alguna cosa, un sabor diferent, alguna cosa que abans no hi era, no ho sé… jo no havia notat res.

Aquest juliol tenia la revisió amb un ginecòleg (no la meva ginecòloga ja que havia deixat de treballar per la meva mútua) i aquell senyor que em tocava els pits per primer cop va trobar un “nòdul benigne, en una mama jove, fibrosa i que fins fa poc estava produint llet” i em va enviar a fer una eco per protocol.

Una setmana després em feia l'ecografia, biòpsia al mateix moment i mamografia al dia següent i “demana hora amb patologia mamària, és el protocol” .

Tinc un document fet amb totes les dates i proves que m’he fet però ja no em resulta útil, ara estic en un altre moment i em ve de gust parlar d’altres coses.

Hi torno. A la mamo, on jo pensava que tot es veuria clar, es veien microcalcificacions mamàries a la mamella esquerra, i a l’informe s’indicava risc 0.

Això em va sobtar i he pensat molt amb què hauria passat si només m’haguessin fet una mamografia.

Sí, ja sé que és millor no pensar-hi, també és veritat que desconec el protocol que es fa servir un cop es palpa alguna cosa i diria que les proves mai són 100% diagnòstiques, o fiables, no sé com dir-ho.

Recordo quan el Sr. camiller em va venir a buscar a la primera operació i jo en sortir de l’habitació plorava (per cert, ploreu sempre al quiròfan, algú vindrà amb droga i en uns segons ni ganes de plorar ni res!!! el Sr. camiller em va dir que al seu torn no es podia plorar i em va fer riure! em va dir que plores, que es passava molt malament i que plorés, però que tot aniria bé. Em va explicar que ell també havia tingut un càncer de mama, i que allí estava, portant-me a mi al quiròfan 6 anys després.

I torno als meus pits. Són igual de lletjos que abans però han portat una marxa!!!! me’ls ha tocat tothom! era arribar a l’hospital i pensar, "em trec el pit ja o què? toca toca!!!" a més, se’m va obrir la ferida a les tres setmanes i a quiròfan per tornar a cosir després de tres dies de cures, un desastre…

En tres mesos he passat per dues plantes d’ingrès a la Quirón (la 3a i la 5a), la -1 (medicina nuclear, proves i urgències), la 1a (ginecologia i cardiologia), la 2a (Institut Baselga), la 4a (fertilitat i cirurgia), la -2 (quiròfans). Quantes persones m’han vist les mamelles? Més que si hagués fet topless a la platja tot l’estiu! i no voldria deixar-me a la Merceria Carmen del carrer de Sants!!!

Gràcies a que abans ja no eren gran cosa han quedat prou bé. La cicatriu té uns 5 centímetres (la primera es veia més fineta i curta) i el pit està enfonsat. Amb sostenidors la diferència entre un i l’altre no es nota.

Però continuaré sense ensenyar els pits fóra de l’hospital!

A l’aixella tinc la del gangli sentinella, i la del port-a-cath és més lletjota però quan les miro i penso amb tot el que he patit... i no físicament…

Ara no em molesten.

Ah! i no em puc oblidar dels meus estimats mefix, esparadrat, punts de paper i altres materials que m’han deixat unes taques a la pell precioses... Estic pensant seriosament en comprar un “rodillo” de pintor i uns 10 litres de rosa mosqueta. La Dra Wen hi confia molt amb aquest oli (acupuntora que es mereix un capítol especial).

El meus pits porten el record de tots els professionals que me les han vist i tocat i tots han estat molt especials. Els he dit cada animalada... he fet cada numeret... Diria que algú ha tingut por i tot! El Dr. Romero crec que és qui més m’ha “patit”, però clar, ell s’ho mereixia, una cosida de mamella i un port-a-cath el mateix dia!

I AMB TOT AIXÒ VULL DIR ....

Que el que em tocaven primer no eren els meus pits si no un malparit tumor del que hem vaig despedir amb la maneta mentre el veia a  pantalla de l’ecograf. Bye Bye!!

Que aneu a les revisions, i us toqueu, i si no ho teniu clar insistiu.

Que tinc pendent donar-li les gràcies al Dr.Rost per haver fet la seva feina.

Que hi ha coses que canvien, i altres que no, i altres que només una mica.

Que la droga de quiròfan em senta molt bé (entres plorant i de cop agafaries una bata verda i començaries a fer feina!!).

Que vull donar les gràcies a tots els profesionals de la Quirón, per agafar-me la mà, mirar-me a la cara i preguntar-me “com estàs avui guapa?” abans de mirar-me la mamella, of course!

Que els meus pits estan a la disposició dels professionals per a que confirmin que tot està bé! 

Que al cap no tinc cap cicatriu de cap pedrada, i sóc de poble i tremenda.

Que qui sap si d’aquí uns anys (molts penso ara...) aquests pits tornaran a donar de mamar a una criatura...

Que el 19 d'octubre és el dia Mundial del Càncer de Pit

Que Mama, la tia Pepa no va poder però jo sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

"Lo que es eso sólo lo sabe quién lo ha pasao..."

La meva amiga Inma va trigar una mica a explicar-li a la seva mare que m’havien  trobat un tumor al pit. Ella de jove havia patit un càncer d’ovaris i la seva filla sabia que la notícia per a ella no sería tansols això. 

Li va explicar passejant pel poble i la reacció d’ella va ser continuar parlant de si "el pollo en este súper es más bueno que en el otro”. Una estona després, la meva amiga li va dir “mamá, no sabía como decirte lo de Marta y no has dicho nada...”. La seva mare enfurismada li va dir “que voy a decir? No me lo puedo quitar de la cabeza, ¿que te piensas?  eso es muy duro, lo que es eso solo lo sabe quién lo ha pasao!”.

Ens vam veure als cap d’unes setmanes; un càncer diferent, un tractament diferent, 20 anys enrera, però els mateixos sentiments... la por, el patiment per les filles i la seva família, el no poder parlar-ne, la necessitat de fer-se forta i tirar endavant i el poder o no compartir-ho. 

En aquella conversa em va dir que ella mai havia pogut parlar-ne amb la seva filla en aquell moment (tenia 15 anys), ni després; “mira, ahora es la primera vez que hablo con ella de esto, no podia, me dolía tanto” (pero no la mirava). Havia participat en algun taller o grup i havia pogut parlar-ne.

Jo des d’un inici vaig tenir la necessitat de saber-ho tot sobre el meu tumor, sobre les estadístiques, opinions sobre la clínica on em tracten i tot això a traves d’internet clar! i em va fer molt de mal...

Vaig decidir no mirar res més per internet, però ingressada per la ferida de la mama (sí, es va obrir a les tres setmanes!) vaig permetre’m el luxe de buscar al google: "blog cáncer de mama" i van canviar moltes coses al meu cap, o les he anat ubicant millor. 

I del primer blog “Una sonrisa y mil pañuelos” d’Ainara Trigueros, anava a un altre i cada cop em sentia, com em va dir un dia monstre gran, “una vulgar malalta de càncer!!!!!!! Ni de càncer, perque ja no el tens!!! Unes paraules tant dures que m'han anat molt bé!

I des de llavors ha sigut un no parar. Elles no em coneixen però per a mi són part del meu dia a dia i llegir-les m’ajuda tant!

Gràcies Clara,  Eva, Mei, Yolanda, Una más del batallón, Isaura, a totes!!!!!

I sobretot a Rebe.

Life in pink va contestar de seguida al correu que li vaig enviar des de l’hospital i jo només podia plorar... Li havia demanat ajuda, i s’hi va llençar de cap. Han estat uns quants missatges i mails, “lo que es eso solo lo sabe quién lo ha pasao”. 

No puc donar-li les gràcies (no em deixa, manies que es veu que té!!) però algú que es passeja amb el cap pelat i amb un somriure com el d'ella ha de ser especial. Bé, quan la conegui ja us diré però diria que no m’equivoco.

Gràcies a totes! 

Oncobloguers, oncolocas, oncochungas o com vulgueu però noies, us vaig seguint la pista!! 

Si pica es perquè cura!

Sempre he sigut molt queixosa, m'he escoltat massa el cos, i poc el cap (el mal de cap sí).

De petita he sentit molts cops la frase "si pica és perquè cura" i encara ara de gran (34 antes) quan la sento em veig entrant a la platja amb els genolls coents però contenta de pensar que allò que em feia mal era bo.

Sí, ara a mi encara me la diuen, entenc que amb un altre sentit però aquests útlims tres mesos l'he tingut molt al cap. I l'important no es si pica o no, l'important és que tant si pica com si no, SÍ QUE CURA!

El dia 16 de juliol em van confirmar que tenia un càncer al pit, o a la mamella, com sempre he dit jo. I dic confirmar perque tot i que minuts abans d'entrar a la consulta vaig pensar que no seria res, jo ja sabia que era un càncer.

Vull compartir el que hem passa i he de dir que sobretot ho faig per mi,

per no sentir-me malalta

per sentir que jo també puc explicar-ho

pel desig de que la meva experiència li serveixi a algú

per donar gràcies

per cagar-me! amb moltes coses

per omplir un estona del dia

per la senyora que al carrer de Sants, en sentir com jo li explicava a Núria que tenia un tumor em va dir "jo també vaig tenir un càncer de mama a la teva edat, vaig anar amb perruca 10 mesos i aquí estic! I sobretot pensa amb tu, pensa amb tu, cuida't tu i pensa amb tu". La Lina diu que va ser un àngel!

per estalviar-me segons quines trucades

per acabar de reconciliar-me amb els meus pits

per moltes altres coses

i sobretot pel meu monstre gran i el meu monstre petit, sense ells seria tant difícil.


Us estimo!