divendres, 26 d’octubre de 2012

El diagnòstic i Rajoy

Que et diguin que tens un càncer és una putada!

El dia 16 de juliol de 2012 a la tarda vaig entrar a la consulta del Dr.Barba, a l'Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Era ell, cirurgià, qui m'havia de donar els resultats de la biòpsia.

"Plores perquè tens por? Tens por de què et digui que el que tens és dolent? Doncs sí, és un tumor, un carcinoma".

Què trobeu? A mi em sembla una bona manera de dir-ho, no?

No podia parar de plorar i veia la cara de circumstància de l'infermera, i la de Rubén, sense dir res...

Vaja puta merda!!!! m'estic morint?

El doctor va dir que era petit, que s'havia detectat a temps i que jo em curaria. "No és un refredat però et curaràs!" (frase "molt socorrida" no només per metges, i que fa una mica de ràbia, jo quan estic refredada no penso amb la mort vaja... dec ser rareta...).

Em va fer l'exploració, i ja va ser el primer en dir-me que el ginecòleg havia estat molt hàbil, ja que no era fàcil de veure en un pit com el meu (tots els que m'ha tocat el pit han dit el mateix, i no sé si us he dic que me l'han tocat més de dos i de tres!)

Em vaig anar calmant i vaig pensar "ok! tinc un tumor, i ara què?" i em vaig refer una mica. Però quan vaig sentir quimioteràpia, intervenció, lobulillar amb possibilitat que fos a ambdós pits... mare meva... no m'ho podia creure! 

Quan em va donar el consentiment de mastectomia total per a que jo me'l llegís, em vaig acabar de cagar! i més quan em va programar una sèrie de proves per saber si el tumor havia arribat a altres llocs... explicant-me que les fan sempre per protocol però que en el meu cas era probable que estigués localitzat només a la mama i sense ganglis afectats.

I em va parlar de la conservació d'òvuls.

Perdoni???? penso que em moriré demà i deixaré a una nena de 18 mesos i vostè diu que em congeli òvuls??? 

No sé quant temps va passar des de la paraula carcinoma, però allí estàvem Rubén i jo, al taulell de programació de vistes, els ordinadors s'havien penjat, Rubén amb els papers de les proves urgents, el preoperatori... I jo pensava amb la meva mare que estava a casa amb Elena, pensava amb les dues, m'entrava por, em calmava, em deia "ara a fer el que toca". 

Odiava a la gent de la cua que es queixava i estava punt de cridar-los  " Feu el favor de callar! M'acaben de dir que tinc un càncer i vosaltres aquí queixant-vos per perdre uns minuts de la vostra tarda, i jo penso que perdo la vida cabrons!!!!

Sentia molta por, mai he sentit tanta por com aquests mesos, sentia pena per mi i per la meva filla, per Rubén i per tota la meva família.

Per diversos motius vaig decidir canviar d'hospital, em vaig fer les proves al Sagrat Cor i vaig decidir no obrir els sobres, entregar-los a la Quirón i allí saber que deien els informes.

Una setmana després vaig presentar-me a la consulta del Dr Barba per dir-li que ell no m'operaria i li vaig donar les gràcies per com m'havia tractat. Va dir que me'n sortiria i sobretot que pensés en la conservació d'òvuls.

Però et passen tantes coses horroroses pel cap, sí, les que ara us vénen al cap als que heu patit un càncer i sabeu de què parlo i als que no però us ho podeu imaginar.

No entenia com una malaltia que em podia matar podia fer tant poc mal, i és que el dolor ha sigut molt intens, però no el físic, el de dins, i el cap m'ha jugat molt males passades, i no he pogut guardar-me res per a mi.

Sé que això ha fet patir als meus però no he pogut evitar-ho, necessitava que em diguessin que jo no em moriria. He estat molt pesada.

Recordo un dia a l'Ametlla, després de l'operació, que jo insistia sobre el tema del "tumoret" (com deia la meva mare) i el meu germà Carlos em va dir "Ets la única que es pensa que et moriràs!", i tenia raó, ja n'hi havia prou de que si em moro, que si s'escampa, i bé, he fet el que pogut....

Vaig pensar poc amb perquè m'havia passat a mi, però estava enfadada.

I sí, ho confesso, vaig pensar que enlloc de passar-me a mi li hauria pogut passar a un altre no? Ja sé que això no s'ha de desitjar a ningú però potser li convindria més viure una experiència així i aprofitar-la a algú com.... com Rajoy, li va tocar a ell, que voleu que us digui!

Cada cop que penso amb que no calia, i per fer broma, li dic a la meva mare "Rajoy continua bé no?", i ella riu però em mira amb cara de "això no es pot dir!"

No calia viure dues experiències tant vitals amb tant poc temps; ser mare i tenir una càncer al pit. Bé, la segona no calia.

Però em felicito per haver estat rigurosa amb les revisions i el proper dimarts felicitaré al ginecòleg per fer bé la seva feina el dia 3 de juliol.

He conegut i sentit noies a les que se'ls va dir que no era res, que no calia fer cap eco o mamo, o que no tocava per "protocol", i que van tornar 6 mesos després amb un tumor més gran.

Recordeu tocar-vos els pits, o que us els toquin (sempre la mateixa persona si no els canvis són més difícils de percebre), aneu a les revisions i penseu que no és per trobar un tumor si no per saber que esteu sanes. 

Ainara aquí ho deixa molt clar!

http://elblogdeainaratrigueros.blogspot.com.es/2012/10/yo-me-toco.html

Diuen que una de cada 8 dones patirà un càncer de mama, penseu amb 6 dones, amb vosaltres i amb mi, penseu que m'ha tocat a mi i dormiu tranquil·les!

Però toqueus, aneu a les revisions, i si no ho teniu clar insistiu!

I  aquest no va ser el pitjor moment. 

El diagnòstic definitiu, la biòpsia feta després de l'operació, ha estat el pitjor. 

Sentir que potser feia 6 mesos que el tenia, que hi havia un gangli afectat, que m'esperaven 6 mesos de quimioteràpia (4 cada 21 dies i 12 de semanals), que m'havien de possar un port-a-cath per no fer-me malbé les venes, radioteràpia, tractament hormonal durant 5 anys, el tractament per a la conservació d'òvuls... en aquest moment vaig ser conscient de què era el que m'havia passat. El tumor ja no hi era però llavors va ser quan vaig començar a odiar-lo i la por era més gran i no sabia a què tenia por, i sentia que tot era una merda i no m'ho podia creure... recordo tenir molta calor i no entendre com les coses havien pogut canviar tant....

Però tinc la sort de tenir a Rubén, qui amb una mica de mala llet em va fer un resum del que havia dit el doctor: detecció precoç, bon pronòstic, el tractament és preventiu, un gangli mínimament afectat de dos que em van treure, no contraindicat embaràs després del tractament hormonal, marges nets, no hem de fer més proves.

Gràcies monstre gran!

I ara, esperant la tercera sessió de quimio les coses es senten d'una altra manera, ara sento, no pateixo, ara m'ocupo de mi, no em preocupo, o almenys ho intento! 

I Rajoy bé no? 

Nosaltres també. Hem estat uns dies de relax a la Garrotxa.


A Santa Pau

4 comentaris:

  1. Oh!! m'encanta la Garrotxa i hi ha un restaurant a Mieres que cuinen de meravella, petons bonica

    ResponElimina
  2. Marta!!! Yo también lo pasé fatal con el diagnóstico, es demasiada información, sientes que el mundo te da vueltas y no entiendes xq te tiene que pasar a ti. Menos mal que están nuestros chicos para poner todas las ideas en orden, el mío escribió todo en un papel, hizo un calendario y escribió todas las cosas buenas y tratamientos, visto así hasta me parecía que había tenido suerte. Y es q nuestra cabeza es muy mala!! Pero claro, las de la teta rota somos nosotras...Un besote!!!

    ResponElimina
  3. Pues sí que tenemos suerte de tenerlos al lado y con esta actitud, a mi me ayuda mucho. Suerte? pues según como te lo mires la verdad es que sí! y ya veo que tu y yo de la teta bien pero de la cabeza fatal!! Besos!

    ResponElimina
  4. Booooo Marta boooo!
    M'encanta com ho contes...en la vida les putades venen sense preguntar...sense avisar....i al principi sempre te preguntes per que a mi? inevitable no qüestionar-s'ho...
    Quan acceptes i entens que la pregunta "per que" no és la pregunta...ja tens molt de guanyat...
    Una gran putada...però hi han massa coses bones en la vida com per bloquejar-te!!
    Ánims wapa!! Estem i pensem molt en tu!!

    ResponElimina