Psicoterapia

Cap al l'any 2008, i per diversos motius, principalment per la meva feina, em vaig decidir a iniciar un tractament psicològic.

Treballo en el camp de la salut mental i tot el que he après sobre la salut mental ho he fet un cop vaig començar a l'empresa on fa 9 anys que treballo.

Per què vaig començar un tractament psicològic? 

Per curiositat, volia saber que era allò que feien els meus companys psicòlegs, volia entendre-ho i viure-ho, volia coneixe'm i reconeixe'm i pensar sobre algunes coses. En aquell moment aquestes "coses" estaven molt centrades amb la feina, i amb aquesta excusa em vaig decidir a trucar a qui és la meva terapeuta, Rosa.

A mi no em passava res preocupant, no estava més malament que qualsevol, podia no haver anat.

A la primera visita no vaig poder fer res més que plorar, i plorar, i entre plors dir que no sabia perquè plorava, i dir que no em passava res, però clar, si no em passés res no ploraria... 

Aquell dia ja vaig veure que sí, que d'aquell ratet jo en podia treure moltes coses.

El primer dia ja ho havia fet! Havia vist que no sabia què em passava però que tenia aquella estona amb la terapeuta per a que m'ajudés a pensar-hi. Fer-ho sola és difícil, per això estan els psicòlegs, per això estudien i es formen durant anys, per això són professionals i no una altra cosa.

Jo vaig explicar a la meva família i amics que havia començat a fer tractament.

Sé que molts pensaveu que jo no ho necessitava ("Tu? Però si estàs bé?"), que potser estava malament però no ho havieu vist o jo havia callat, altres que ja era hora! Vaig rebre també silencis.

Podria no haver anat però ho vaig fer, durant dos anys i sempre dic que ha estat una de les millor coses que he fet mai. Per això sí que m'he felicitat, jo he viscut millor amb mi mateixa durant i després del tractament.

Vaig anar-hi dos anys, un cop per setmana, al divà. Un esforç, sí, però cada dia la motxilleta de coses dolentes que tots portem (embolics, culpes, merdes pròpies i dels altres, etc) era menys i els "meus embolics" eren menys i menys embolicats.

No em va canviar la vida no! Però vaig descobrir tantes coses que em van ajudar a viure més tranquil·la. Et vas entrenant, coneixent i resolent tu sola coses que no sabies ni que existien però que estaven i et feien mal.

Algun dies, de camí, em possava a pensar sobre alguna cosa i abans d'arribar ja la tenia resolta, ja era capaç de veure que havia passat amb allò concret, i aquell ratet l'aprofitava per a una altra cosa. 

Altres tenia la sensació que no m'havia servit per a res i dies després "bualà" "ara ho he entès!!!".

Rosa ha estat la meva entrenadora personal i quan vaig deixar d'anar ho vaig fer contenta i sabent que si algún dia ho necessitava per alguna cosa que em fes patir hi tornaria.

I dies deprés de la biopsia, la vaig trucar per demanar-li una hora, no podia amb l'angoixa i ella em podia ajudar, necessitava l'ajuda d'un professional.

Abans del diagnòstic vaig tenir la visita i em va dir que havia entès que ja tenia el diagnòstic i que era càncer. Jo no recordo que li vaig dir per telèfon però imagineu l'angoixa que vaig transmetre per a que ella entengués que jo tenia càncer de mama quan encara no tenia el resultat.

Aquesta visita va ser diferent a la del 2008, el motiu concret era el càncer (ja us dic que jo ja veia que la cosa aniria malament...). Ella em va explicar que havia treballat amb oncologia infantil sobretot, però també d'aldults, i va ser una visita molt concreta, molt centrada amb això i cara a cara.

El càncer era el tema i només podia explicar-li el "parte mèdic" de la setmana. Va arribar a un moment que ja no podia més, o tornava al divà i aparcava el càncer que ja no hi era o els partes mèdics ja no tenien sentit. I vaig tornar al divà i vaig veure que havia tornat als embolics d'abans del 2008 i jo no vull patir, ni l'últim dia! 

Fa uns dies, quasi quatre mesos després de possar-me el port-a-cath, els punts interiors que el meu cos no ha reabsorbit han sortit cap a fora de la ferida. Sí, de cop em vaig notar els fils de pescar que dic jo, enmig de la cicatriu. La cirujana em va dir que millor que surtin si el cos no els pot absorbir, que mentre no s'infecti ni faci mal doncs que surtin! i oli de rosa mosqueta per a suavitzar.

Ara és això el que vull fer.

El càncer continua apareixent a les visites però també altres coses, algunes que hi eren i altres que s'han transformat o són noves, algunes no vull que surtin però acaben fen-t'ho.

Vull que m'ajudi amb aspectes que fins ara he negat una mica per por a patir, a encetar-los i no saber què fer amb ells però ara em sento més capaç.

No sé com hauria passat aquest mesos sense aquest espai de teràpia, ni com ho hauria viscut si abans no hi hagués anat... Sí que ho sé, hauria estat més merda del que ho ha estat!

No us faci por anar al psicòleg, no patiu per patir, si ho feu busqueu sol·lució, no us descuideu aquesta part interna personal tant important i si sentiu que ho necessiteu busqueu un bon professional i comenceu, és una gran aventura!

Avui penso amb aquelles persones que pateixen i que dubten de si necessiten ajuda d'un professional, per animar-les a fer-ho, a deixar de banda la por i la vergonya i intentar viure tranquils com un és o vol ser.

Em felicito per intentar-ho i felicito a Rosa per treballar tan bé.

Allí ploro sense por a preocupar a ningú, no he de fer-me la valenta, allí descobreixo què és el que em passa quan no ho sé, allí no sento que se m'anima, allí ningú em dona consells ni em diu què he de fer...

I la realitat és la que és i quan vaig arribar ahir, plorant ja a la porta d'entrada i vaig veure que l'ascensor no funcionava, la plorera se'm va passar de cop i vaig pensar, o puges o puges, i vaig pujar els 5 pisos caminant.

Vaig arribar ofegada però cada planta que passava m'animava, pensava que m'hauria costat més!

Taxol setmanal

I que pesada se'm fa aquesta nova medicació (Paclitaxel, o alguna cosa així es diu)...

Això d'anar cada setmana em mata! ai no! que em cura! ja us dic jo que porto un embolic!

Que sí que sí, que ja sé que hi ha dies que penso que no em puc queixar però és fa pesat!!!!!

Tinc dolor articular i muscular, hiperactivitat el primer dia (per la cortisona diuen) i mal rotllo al tercer dia més o menys, i que dura quasi fins la següent sessió.

I cabell!!!!!!! Finet, però se'm veu el capet més negret i si no fos pel fred ja sortiria al carrer sense res al cap. Però ja m'han dit que no creixerà més de moment, o tornarà a caure, però les celles aguanten i ja sabeu que les celles per a mi ho són tot. Ara, les pestanyetes diuen "Bye bye, hasta otro ratito".

Ahir quarta sessió i va ser la primera que hi vaig anar sola.

Sempre tinc visita amb l'oncòleg i si em dona l'ok passo a l'hospital de dia, on les fantàstiques infermeres m'endollen a la maquineta de la vida.

Ahir només asseure'm a la consulta ja em vaig possar a plorar, i no era només pel resultat de la bàscula (em pesen cada dia que hi vaig...).

Sempre he tingut una mica por de preguntar segons quines coses i que moltes no les pregunto quan vaig acompanyada però ahir vaig aprofitar.

Vaig aprofitar per tornar a sentir de boca del doctor aquestes paraules:

Que jo ja no tinc càncer ("ja que no podem assegurar que no hagi quedat cap cèlu·la cancerosa fem tractament per prevenir").

Que li sembla bé que el resultat de la biopsia continuï al calaix de "no llegir" ja que el tumor no el tinc, i la informació que té és la que els resulta útil a ells i no a mi.

Que no hem de fer cap prova més de moment.

Que és normal que la ferida alguns dies em fagi mal.

Que és normal que em preocupi per si pot haver alguna cosa a l'altre pit (que també en fa mal a dies) però que no hi ha res.

Que és normal que necessiti tornar a sentir aquestes paraules.

Que després de la quimio ens veurem cada tres mesos, que la radio acostuma a durar unes 7 setmanes i que després ja vindran les proves necessaries de control. 

Que a la revisió de l'any tot sortirà bé!

Que sí, que el tractament es fa llarg, que és pesat, que hi ha dies de tot però, que el cansament que tinc ara no millorarà fins que acabi, vaja, que "es lo que hay".

Ja us podeu imaginar que "calculín" no em va dir tot això per iniciativa pròpia però tampoc el vaig amenaçar ni res.

Ahir no tenia analítica i com que no tinc cap altre símptoma a part del cansament, el mal humor, la plorera i l'insomi, apa! a fer el tractament!

Vaig sortir de la consulta millor de com havia entrat.

A l'hospital de dia em van avisar que anaven de bòlid i que potser estaria més estona però va ser el dia que se'm va passar més ràpid, anavem una mica estressades i amb el coet al cul!

Vaig posar la tele sense veu i em vaig dedicar a sentir les històries dels meus companys de box, visites d'urgència. 

I allí sola vaig tornar a plorar.

Us faig un resum: senyor que viu sol a Sants, que ja no és pacient d'oncologia però que no sabia on anar a visitar-se, sense família, sense sortir de casa perquè no pot caminar. Anava acompanyat per uns amics, que pel que vaig entendre havíen sigut companys de feina, ell era el jefe. 

La doctora els va dir que havia d'ingressar i que trucarien a l'assitent social del barri per pensar en un recurs de mitja estada. Els va demanar als amics si ells es podien implicar en el procès i van acceptar deseguida.

A ell li costava acceptar el recolçament i idees que li proposaven els seus amics i la senyora l'intentava convèncer.

Ella li recordava que quan havia nascut el seu nen ell sempre li havia permès modificar l'horari, que mai li havia fet una mala cara quan el nen estava malalt, que quan els seus pares es van fer grans i va tornar a necessitar sortir de la feina o agafar-se un dia ell li va tornar a respectar i que ara ella no estava allí per tornar-li res però que volia estar al seu costat.

Jo plorava i pensava que tot i que molts cops ens volen fer pensar que la gent és dolenta, que el sistema sanitari no funciona bé, que la gent només pensa amb ella, que estem tots cremats, que estem cada cop més aïllats, que no hi ha recursos, no és veritat! No ho és i no us ho cregueu!

Busqueu persones com aquestes al vostre costat, treballeu per a que hi siguin, cuideu-les si ja les teniu, i les que no us aportin res bo o us facin mal, aparqueu-les i ja vereu que feu amb elles!

Ahir una amiga va penjar això al facebook,

Te proponemos una actividad para realizar durante todo el 2013, para que cuando termine puedas recordar todos esos instantes por los que dar gracias. ¿Te apuntas a hacerlo?

Este año seguro vendrá cargado de risas, luz, amor, paz y felicidad, lo único que en ocasiones los problemas y preocupaciones nos impiden ver este lado luminoso. 

Coge un frasco vacío ¡bien grande!. Según va pasando el año escribe todas las cosas bonitas que te ocurran e introdúcelas en el frasco. El 31 de diciembre de 2013 abre el frasco y recuerda todas las cosas maravillosas que te sucedieron durante el año. Seguro que has olvidado alguna y leerlas te las vuelve a traer a la memoria. Gracias a Apuesta por tu planeta por proponer este precioso ejercicio.

   

Crec que jo avui començaré i escriuré que ahir Elena, com quasi cada setmana, quan veu el pegat que em possen al port-a-cath, em mira i diu "mama, pupa!" i em fa un petó, i jo li dic que no em fa mal, i ella riu!

Us desitjo que el 2013 estigue ple de coses bones per a tots, busqueu-les, recordeu-les i gaudiu de totes elles, jo intentaré fer-ho!!!

I salut, salut per a tots!!!!!!!!!!!!!!!!