Fi quimio AC

Dimarts va arribar el dia de la meva última sessió de quimio d'aquestes primeres, de les vermelles, de les més temudes!

Però com sempre em passa, els canvis m'angoixen...

Com sempre, vaig arribar a la consulta, acompanyada per Rubén i amb la meva llibreta roja de preguntes. 

El doctor em pegunta com estic, li dic els símptomes que he tingut, ell em diu que ara esperi el mateix, ni més ni menys, em diu que la analítica ha sortit bé, i espera amb un somriure que jo tregui la llibreteta amb les meves consultes, centrades especialment amb amb la propera medicació (em va explicar una mica els efectes però em va dir que solen ser més tolerables que amb aquesta que ja he acabat) i sobretot, les meves celles.

I es que perdre el cabell jo ho he portat bé però quedar-me sense celles em fa cosa, una cara sense celles no és la mateixa.

La meva oncoamiga Rebe (rebeca-lifeinpink.blogspot.com) ja m'ha preparat un llapis per pintar-les i m'ensenyarà la manera de veure'm millor. El doctor em va dir que podria ser que les conservés però no vull fer-me il·lusions i prefereixo estar preparada!

Tenia por d'acabar aquesta primera tanda (sí, arribes a pensar, vols dir que no hauriem de fer una sessioneta més????), por de que no em poguessin fer aquesta quarta per les defenses, em vaig fer un embolic i no sabia ben bé que em passava, però allí estava i ja que l'analítica estava bé, doncs endolladeta a la maquineta de la vida!

A l'hospital on hem tracten l'espai és molt agradable, molt discret i a l'hospital de dia, on fas el tractament, no sols veure a ningú, cadascú està al seu box i només s'escolten les màquines pitar i una mica les converses, i no m'agrada sentir tantes dones joves endollades a la maquineta...

Però un cop estàs allí has de passar-ho de la millor manera possible, si no, es pot convertir en una tarda horrorosa, i la meva no havia de ser-ho!

       

L'humor que no falti! 

Les revistes són una pena... de cotxes i motos o la Telva i jo que voleu que us digui, "La Pronto" em distreu més, hi ha menys ties bones, més lletra i més coses d'anar per casa, o no?

Doncs ja em veieu, diria que sou molts els que em seguiu per aquí o pel face i a veure si us animeu a comentar al blog, que així té més vidilla, i això de la vidilla em va com anell al dit!

També sabeu molts dels que em llegiu que al nostre poble, com a molts altres, hi ha algú que us necessita. Jo ja no puc ser donant, de res.

Quan hi pensava sempre era en el moment que jo moriria, i no, moltes persones poden continuar vivint gràces a la donació de la nostra medul·la o de la sang del cordó umbilical en el moment del part.

Mireu aquest enllaç, reflexioneu i decidiu! Que es pot sentir al saber que tu has salvat una vida? Deu ser un regal tant gran! sentir que la perds és una gran merda!

 

http://www.fcarreras.org/es/la-donación-de-médula-ósea_1964

I no deixeu de passar-vos per http://www.pelonespeleones.com/ , que avui ha rebut un premi molt important, per una feina feta increible!!!!! moltes felicitats!!!!!!

Així que amb tot això em despedeixo de la primera tanda de quimio, ara vindran les setmanals, el dia 11 de desembre.

Espero que m'envieu tota l'energia positiva que pugueu!

Gràcies per seguir-me, això es fa llarg i pesat (avui he recollit el meu comunicat de baixa núm 19) però és el camí a seguir i de moment tiro pel dret, vaig ben equipada, guiada i acompanyada!! què més puc demanar?

Sí, la carta als reis també la faré, una cosa no treu l'altra! 

La quimio i la vida

He començat aquesta entrada més de tres cops, ja fa uns dies. 

M'he quedat encallada, i veig que això és el que em passa, que em sento encallada, sento que la meva vida s'ha parat, que he passat de fer de mare i treballar unes hores a dedicar-me al càncer, i no, això no pot ser!

Quan me n'adonono em desespero una mica i no cal, a patir, l'últim dia! 

I és que encara que jo m'aturi tot corre i continua igual al meu voltant, i jo vull continuar sent jo encara que les circunstàncies siguin diferents.

De la quimio us diré que el dia 20 de novembre tindré la meva última sessió d'AC (és el tipus de medicació) i després cap a les setmanals, un tractament diferent. La meva quimio és preventiva, té la intenció d'eliminar qualsevol cèl·lula dolenta que pugui quedar, fer nét vaja.

Jo esperava trobar-me fatal, com la pitjor ressaca, i esperant esperant em vaig desesperar i com sempre em passa, el cap s'ha portat pitjor que el meu cos... sobretot a la primera sessió.

A la primera em va guanyar la por, sentir-me com una bomba a punt d'esclatar i ara, després de la tercera, amb empatx de panellets, ja penso amb la peresa que em fa la quarta.

La meva idea de què era la quimio i com "m'hauria" de trobar era totalment equivocada. 

Si teniu algú proper que hagi de fer quimio, no li digueu res, ja es veurà.

No li digueu que potser no li caurà el cabell o que això és el de menys (si el metge diu que cau, cau! i si no, "raro"...), no li digueu que no té perquè trobar-se malalment, no li digueu que ha de fer vida normal o que no podrà fer-la. No li expliqueu les batalletes i vòmits dels altres... Cada persona reacciona d'una manera diferent, sigui pel que sigui. 

No cal possar-li ferro però tampoc treure-li, la quimio "mata moscas a cañonazos" i com una floreta no estàs.

Els meus símptomes fins ara han estat: boca seca, llagues a la boca que es curen amb una medicació als pocs dies, insomni, algún dia de mareig, algún d'estrenyiment, ara una mica de cansament, alguns dies d'hiperactivitat, caiguda del cabell i altres pèls corporals (els que més trobo a faltar els del nas, i els de les cames encara estan els cabrons!), mala llet, ungles més fosques, pell més seca, i altres dels que segur que no me n'adono i que suposo que pateixen els altres.

Sí, esperava trobar-me pitjor però no ha estat així, i me n'alegro!

A mi el tema agulles i que em remenin no em fa res, així que el què és la sessió en sí no em suposa cap problema, això sí, entre analítica prèvia, visita i tractament estem tota la tarda a l'hospital. Un temps ben invertit!

En plena sessió

Així paso l'estona de la medicació, amb vistes al port o no, mirant la tele, parlant pel mòbil, fent-me fotos, berenant,... i cap a casa a sopar, que la gana xiquets no l'he perdut!!

Faig acupuntura i vaig al psicòleg cada setmana, la meva família m'acompanya a les sessions i està per mi, a l'hospital em tracten molt bé i el reservori que em van possar per a no fer malbé les venes em va genial! 

Estic en plena quimio però físicament em trobo prou bé.

No sé ara què vol dir per a mi fer vida normal però m'he d'espavilar, he de decidir quin serà el meu "pla de vida" futur!

Tornaré a la mateixa feina, tindré els mateixos amics i més, i segurament semblarà que és com la d'abans però us asseguro que això és impossible. Com jo viuré la meva vida serà diferent, i tant que serà diferent!

Ara intentaré omplir el temps mentre hi penso, sembla fàcil però us asseguro que no ho és, i cada canvi o pas més (com el de la medicació) em crea certa angoixa i em paralitza una mica.

I vaig fent i desfent, i la quimio el que si ha fet es depertar-me la creativitat.

Sempre m'ha agradat fer coses, pintar caixetes, samarrates, fer arracades i ara, les faig, tinc temps i no tinc excuses, i vull continuar guadint d'aquests moments que em desconnecten del càncer i em connectem amb altres més agradables.

Gotets de vidre folrats de llana per possar espelmes,
guardar botons, arracades o el que sigui