divendres, 28 de desembre del 2012

Coses bones

Jo no sóc de les que sento que he lluitat o lluito contra la malaltia, ni que sóc valenta ni exemple per a ningú per passar per un càncer de mama, és més, us he de dir que no m'agrada que em digueu això.

He fet i faig allò que he de fer i intento fer-ho com puc, com jo sóc. I si em veieu ara valenta és que abans devia ser-ho no?

No sóc del parer que el càncer et fagi ser millor persona, ni tansols més feliç però sí que tot i estar passant per això pots continuar sent com tu ets però les coses es veuen i es senten d'una altra manera.

Jo abans del càncer era feliç i ara també ho sóc, era queixona, i ara també ho sóc (i amb més motiu), era alegre i ara també ho sóc.

Abans no m'emocionaven les coses tant com ara, estic més sensible a les coses que els passen als demés, si estic contenta ho estic de veritat i quan em sento trista o malament, em sento més trista i malament que mai.

El càncer de mama sí que ha fet que em passessin coses a mi i als demés que sense el càncer estic segura que no m'haurien passat, i me n'adono que la majoria han estat coses bones.

És veritat que hi ha comentaris que amb bona intenció fan mal, que hi ha dies que desitjaries que ningú et fes pensar amb la malaltia, que hi ha trucades que no agafes, però a mi m'ha animat i agradat molt rebre missatges de persones a les que no veia des de feia temps, tenir al costat a persones amb les que havia compartit moments de la meva vida i que ara s'han apropat per donar-me ànims, oferir-me la seva ajuda i fer-me saber que pensen amb mi.

Abans pensava que en els mals moments és quan saps a qui tens al costat i ara he de dir que no.

Perquè quan una persona que fa temps que no veiem o no tenim relació ens convida al seu casament o ens envia un missatge per dir-nos que està ha de ser mare o que ha trobat una bona feina ens sentim ofesos? Quants cops hem pensat, i ara què vol? Doncs jo ara ja ho sé, potser sóc justeta però ara ho veig i abans no...

En els mals moments les persones necessitem a altres al nostre costat però en els bons també. L'alegria també s'ha de compartir i hi ha moments i estats personals que et tornen a connectar amb persones amb les que fa temps que no hi parles o no veus, perque les persones ens deixen coses a dins nostre que molts cops no veiem ni sentim.

Aquests dies he estat al meu poble, on des dels 18 anys que només hi vaig en cap de setmana, i des de fa molts anys no tots (sí, l'autopista Pau Casals ja l'hem pagada tota!!!).

Jo ja sóc més de ciutat  que de poble i quan estic allí no acostumo a relacionar-me massa. 

Molta gent s'ha apropat per peguntar-me com estic i al contrari del que esperava no m'ha molestat. He de dir que en ocasions mentre em parlaven jo estava pensant, aquesta dona qui és? a veure si la cago...

Gràcies a la malaltia he vist la gran família que tinc, la de sang i la de no sang, he sentit com la gent m'estima, me n'he adonat de què significa cadascuna d'elles per a mi, sobretot la família més directa i en especial Rubén.

Sento com les bones notícies del demés (i n'he rebut de molt bones últimament, ahir mateix una molt especial) m'alegren molt més, com també el patiment dels altres m'afecta molt més i d'una manera diferent.

Als 17 anys vaig deixar de ser amiga d'una amiga de les de tota la vida, amb qui havia compartit tota la infància al poble, fins i tot vam estudiar juntes a Tortosa  i per una cosa que jo vaig fer vam deixar de ser-ho. He de dir que no em vaig sentir massa culpable del que va passar però la nostra colla es va trencar i tant ella com jo vam sortir perdent.

Recordo que volíem estudiar dret, ser dones independents, marxar del poble, portar roba de mudar per anar a treballar, no dependre d'un homs per a res, ser el que nosaltres pensavem que era una dona moderna, no com les nostres mares.

Fa molts anys que no parlavem però ella fa uns mesos em va enviar un correu que vaig agraïr molt. Crec que en el fons l'esperava...

L'altre dia vaig sentir que algú em cridava pel poble i vaig pensar que aquella veu em sonava i era ella. 

Em va dir que m'havia vist passar i que no sabia si venir a dir-me res però que volia saber com estava i que li sabia greu el que m'havia passat. Jo estava realment sorpresa i en un moment de la conversa em vaig possar a plorar.

Ella em va abraçar amb força i jo no sabia que dir però si que podia pensar i no vaig pensar amb la malaltia. Em vaig sentir culpable pel que havia passat feia tants anys i la vaig sentir propera tot i els anys.

És curiós però cap de les dues teníem la vida que ens imaginavem, les dues erem mares, ella sí que va estudiar dret i ha deixat la feina i està amb la seva filla, que es porta 4 mesos amb la meva, s'ha comprat una màquina de cosir com jo! i crec que també ha superat haver-se cregut que teníem que ser unes dones que no podíem ser, per la nostra educació, per ser intel·ligents i per no no creure'ns del tot el discurs que realment no sé d'on rebiem la veritat. O potser ha estat la relaitat la que ens ha fet baixar de la idea.

Sí jo no hagués tingut càncer de mama ella no s'hauria apropat i jo no me n'hauria adonat que m'havia de perdonar a mi mateixa el que havia fet.

El càncer m'ha ensenyat què és realment la por, la preocupació, però també m'ha connectat amb altres coses bones.

La maternitat ja va fer una part i el càncer ho està rematant!

El càncer també em fa sentir una mica diferent i en ocasions fóra de lloc.

Ara veig la pols de casa i penso que l'he de treure però no m'enfado (quina culpa té l pols de ser-hi?), intento no estressar-me (si el meu càncer té sol·lució no la tindrà això!), tinc ganes de estar amb mi mateixa, em pinto tots els dies i em sento tant guapa, sóc capaç de dir les coses que em saben greu i crec que m'hi miro més amb les coses que dic als altres (jo no era sincera, era potser poc correcta...).

Però tot no són flors i violes i tenir un càncer és tenir un càncer i una no canvia amb tanta falicitat.

El dia que estic malament apateix la Marta pesada, negativa i queixosa, ah! i ara plorona... Però el dia passa i al següent una torna a estar bé, amb una motxilleta de coses bones!!!!!

He de dir que avui a més he tingut un bon dia!

Gràcies a tots el que esteu al meu costat! No esperava menys de vosaltres!


dijous, 20 de desembre del 2012

Acupuntura


Després de la primera sessió de quimio vaig decidir demanar hora amb la Dra.Wen, l'acupuntora de l'hospital on em tracten. 

Si espereu trobar informació aquí sobre els beneficis de l'acupuntura durant el tractament, ho sento, no en tinc ni idea.

Molta gent em parlava de l'homeopatia però jo no tenia ganes de més visites i més fàrmacs.

Crec que se'm va traspassar la idea de que havia de fer alguna cosa més, per trobar-me millor, per disminuïr els possibles efectes secundaris de la medicació, per sentir que jo també hi possava alguna cosa.

 Em vaig decantar per l'acupuntura, va ser l'opció amb la que pensava que em sentiria més còmoda i que m'era més còmoda la veritat.

I la primera visita va ser d'allò més incòmoda.

Va ser un entrevista exploratòria, un interrogatori diria jo!

Us deixo alguns moments d'aquella visita que recordaré tota la vida, va ser llaaaaarga, dura, divertida, estranya, tot un "quadro". Explicada per mi té més gràcia, m'invento un accent que Wen no té, i fa riure, però el relat és real, tal i com va ser.

Va començar així la cosa...

W: Marta, un cáncer de mama tan joven, con 34 años... ¿Como es que has tenido cáncer?
M: ¿Como? Yo que sé..
W: Pues tu sabrás, pero algo no va bien.

I va començar a preguntar-me per la meva vida de parella, familiar, de feina, com vivia i sentia jo les coses, i es va possar les botes a costelles meues.

M: Siempre he sido un poco hipocondríaca, me escucho mucho el cuerpo, la cabeza menos...
W: Tu lo que eres es idiota ¿Debes estar contenta no? Tanto buscar y has encontrado un cáncer, te has lucido!
(era potser la tercera vegada que em deia "idiota"!)
M: Sí, yo soy una paciente idiota pero usted una doctora chunga.
W: Sí vale, de acuerdo pero ¿Qué vas hacer?
M: Quimio....
W: Quimio?? 
M: Sí...  y radio...
W: Eso lo hacen los médicos! ¿Tu piensas cambiar algo? Te has salvado de un cáncer que te podría haber matado. O dejas de buscar o busca otro pero mas grave, que te mate, tu decides.

Vinga Wen, no et tallis!

M: Bueno.... no sé... (ara que se suposa què he dir?) preocuparme más de mi...
W: Es que eres idiota, preocuparte ¡no! OCUparte idiota! Además, si te has encontrado bien quiere decir que te encontrarás bien.
M: Vale si tu lo dices...

Jo plorava i ella em deia: "Cambia de pañuelo, hay más, no ves como esta este, me pegarás tus virus..."
M: Vale, joder que chunga eres...

Li vaig preguntar que em faria, on possaria les agulles, quantes sessions, tot vaja.

Sabeu que em va dir? Doncs que no m'explicaria res, que jo volia saber massa, que callés i la deixés fer i que ja veuriem, "eres un poco rarilla".

Wen, qui és la rareta?????

Vam passar a a un altre despatx i va començar amb les agulles; al cap, darrera les orelles, entre les celles, al mig dels pits, a les mans i canells, a la panxa, als genolls, a les cames i peus.

De sobte em mira les cicatrius i em pregunta si em fa mal, i li dic que sí, i la veig com apunta!

M: No Wen, me da cosa!!! Ni se te ocurra!
W: Cállate, la doctora soy yo. Ahora te dejo aquí y vuelvo en media hora, duerme.
M: Después del rapapolvo que me has dado quieres que duerma?????
W: Haz lo que quieras...

Als 5 minuts torna amb l'iphone a la mà.

W: ¿Bien?
M: ¿Ya está? Me ha pasado muy rápido.
W: Mejor.

Vols dir que no m'ha tangat la tia esta? Vaig mirar el rellotge i no, feia una mitja hora que estava allí pensant amb tot allò que m'havia fet pensar aquella dona.

Em va dir que estava molt guapa sense cabell, bé Wen bé!

Ara vaig a la seva consulta privada. L'ambient no hospitalari és més agradable (un pis a Gràcia, encens, música suau, flors,...)

Arribo, m'assec al darrera d'aquella taula de fusta, gran, espaiosa, que separara però és solida i acollidora, em  pregunta com he estat, riu de mi, insisteix amb la importància de que mengi bé ( "si no comes estás muerta", que  vagi bé al wc ( "si no cagas estás muerta", no, aquesta me l'he inventat!), em mira el pols, me'n solta alguna de les seves i passem a la sala.

Em possa les agulles, em tapa amb la manta de cadàver que dic jo (manta tèrmica, un gran inevnt que funciona), em possa una lampareta de color vermell als peus i em deixa una estona.

No em puc moure, si ha agafat un nervi i et bellugues, UAU!! fa mal! "¡pues no te muevas!"

Parlem de la malaltia (poc, no em deixa...), del temps, de com m'ajuda el tractament, li vaig treint informació de què em fa vaja! 

El meu oncòleg diu que els seus pacients porten millor la quimioteràpia amb acupuntura. 

Si voleu veure que diu Wen sobre l'acupuntura aquest és el folletó que hi ha a l'hospital.
http://www.iob-oncologia.com/files/ACUPUNTURA_INFO.pdf

No us puc dir en què m'ajuda la acupuntura però jo m'he trobat força bé, les defenses sempre han estat bé, no he estat cansada. N'estic contenta, sobretot d'haver-la trobat a ella.

M'ha dit que algun dels efectes secundaris del taxol l'acupuntura no m'ajudarà però "te aguantas".

Wen és, llesta, directa, dura i em consta que no agrada a tothom.

És sensible, amorosa, empàtica, així la sento jo.

Sempre he pensat que sóc una tia amb sort i em trobo amb gent bona, o potser és que dios los cria y ellos tienen suerte y se juntan!

Amb els meus (família, amics, oncolocas), l'acupuntura, la psicoteràpia, el taller creatiu, i ara també amb la màquina de cosir! pica menys! i això vol dir que ja cura!

Em cura l'ànima, al cos se'l "carrega" la quimio!

Com va dir la Clara Valera el diumenge a la Marató de TV3 (la primera noia que va sortir, a qui tinc el gust de conèixer), els metges fan una part però n'hi ha una altra que és responsabilitat nostra.

Em queden 10 sessions setmanals de taxol i després d'uns dies de poc ànim, plorera, dolors musculars... avui he tingut una bona tarda a l'hospital, ja l'explicaré un altre dia!

dilluns, 3 de desembre del 2012

Connectar-me a la vida

Dijous a la nit va morir la meua iaia Pepa, la Penya, als 86 anys.

Ma iaia era una persona especial, els que la coneixieu ja ho sabeu. 

Obsessiva, nerviosa, poc correcta, directa. Sí, parlo d'ella i no de mi perquè diria que jo també sóc Peña.

Crec que la meva àvia ha mort de gran, i pensant amb mi, li agraeixo que ho hagi fet en aquest moment de la meva vida.

Aquest estiu us podeu fer a la idea de les vegades que he pensat en la mort i sentir la de la meva àvia m'ha fet REpensar-la.

La mort de la meva àvia m'ha servit per connectar-me a la vida.

L'últim dia que vaig parlar amb ella va ser per telèfon. Estava al llit. Em va dir que anava fent,  i em va preguntar com em trobava jo."Estic bé iaia, em trobo bé!".

Ella va dir que jo havia d'estar bé i que si jo estava bé ella ella ja podia morir-se. 

Ma iaia mai deia les coses per quedar bé, i potser ja intuïa que el seu temps s'acabava. 

No crec que tingués por a la mort.

Va ser la nostra última conversa. Quan vaig tornar a veure-la ja quasi no obria els ulls, no em va mirar, no em va dir res, ni a mi ni a Elena. 

Cada día es va anar possant pitjor, es moria i jo ja m'havia començat a despedir d'ella. 

La seva mort m'ha servit per recordar que jo també moriré de velleta, cuidada i estimada com ella.

La seva mare va viure fins als 96 anys i l'altra iaia que em queda, Maria, en té 92. 

No em digueu que no és una estadística excel·lent!

Iaia, aquest nadal haurem de fer nosaltres les borraines, i a setmana santa les mones. Seguirem la teva recepta i quedaran bones com sempre!

Gràcies per tot iaia però em quedo amb la teva alegría quan estaves amb la meva filla, la teva besnéta.

Ma iaia Pepa la Penya amb Elena