Connectar-me a la vida

Dijous a la nit va morir la meua iaia Pepa, la Penya, als 86 anys.

Ma iaia era una persona especial, els que la coneixieu ja ho sabeu. 

Obsessiva, nerviosa, poc correcta, directa. Sí, parlo d'ella i no de mi perquè diria que jo també sóc Peña.

Crec que la meva àvia ha mort de gran, i pensant amb mi, li agraeixo que ho hagi fet en aquest moment de la meva vida.

Aquest estiu us podeu fer a la idea de les vegades que he pensat en la mort i sentir la de la meva àvia m'ha fet REpensar-la.

La mort de la meva àvia m'ha servit per connectar-me a la vida.

L'últim dia que vaig parlar amb ella va ser per telèfon. Estava al llit. Em va dir que anava fent,  i em va preguntar com em trobava jo."Estic bé iaia, em trobo bé!".

Ella va dir que jo havia d'estar bé i que si jo estava bé ella ella ja podia morir-se. 

Ma iaia mai deia les coses per quedar bé, i potser ja intuïa que el seu temps s'acabava. 

No crec que tingués por a la mort.

Va ser la nostra última conversa. Quan vaig tornar a veure-la ja quasi no obria els ulls, no em va mirar, no em va dir res, ni a mi ni a Elena. 

Cada día es va anar possant pitjor, es moria i jo ja m'havia començat a despedir d'ella. 

La seva mort m'ha servit per recordar que jo també moriré de velleta, cuidada i estimada com ella.

La seva mare va viure fins als 96 anys i l'altra iaia que em queda, Maria, en té 92. 

No em digueu que no és una estadística excel·lent!

Iaia, aquest nadal haurem de fer nosaltres les borraines, i a setmana santa les mones. Seguirem la teva recepta i quedaran bones com sempre!

Gràcies per tot iaia però em quedo amb la teva alegría quan estaves amb la meva filla, la teva besnéta.

Ma iaia Pepa la Penya amb Elena