Pits, cicatrius i altres

Mai m’han agradat els meus pits… m’ha costat trobar sostenidors que m’afavorissin i mai m’he atrevit a fer topless, el tipus tampoc acompanya gaire…

Quan em vaig quedar embarrassada tenia molt clar que volia donar de mamar a la meva filla, em feia molta il·lusió.

I Elena va mamar fins quasi els 15 mesos.

Aquells pits que no m’agradaven van passar a ser l’aliment, consol i amor per a la meva estimada xiqueta. M’encantava donar-li de mamar, fos on fos i davant de qui fos, i aquells pits que abans veia lletjos eren una altra cosa! Si fos per mi ella hauria mamat molt més temps però va deixar de fer-ho a poc a poc. El procès el vam viure de manera natural, gradual, deixava i tornava fins que un dia ja no en va voler més.

El tumor ja hi era; he sentit a dir que és possible que ells notin que al pit hi ha alguna cosa, un sabor diferent, alguna cosa que abans no hi era, no ho sé… jo no havia notat res.

Aquest juliol tenia la revisió amb un ginecòleg (no la meva ginecòloga ja que havia deixat de treballar per la meva mútua) i aquell senyor que em tocava els pits per primer cop va trobar un “nòdul benigne, en una mama jove, fibrosa i que fins fa poc estava produint llet” i em va enviar a fer una eco per protocol.

Una setmana després em feia l'ecografia, biòpsia al mateix moment i mamografia al dia següent i “demana hora amb patologia mamària, és el protocol” .

Tinc un document fet amb totes les dates i proves que m’he fet però ja no em resulta útil, ara estic en un altre moment i em ve de gust parlar d’altres coses.

Hi torno. A la mamo, on jo pensava que tot es veuria clar, es veien microcalcificacions mamàries a la mamella esquerra, i a l’informe s’indicava risc 0.

Això em va sobtar i he pensat molt amb què hauria passat si només m’haguessin fet una mamografia.

Sí, ja sé que és millor no pensar-hi, també és veritat que desconec el protocol que es fa servir un cop es palpa alguna cosa i diria que les proves mai són 100% diagnòstiques, o fiables, no sé com dir-ho.

Recordo quan el Sr. camiller em va venir a buscar a la primera operació i jo en sortir de l’habitació plorava (per cert, ploreu sempre al quiròfan, algú vindrà amb droga i en uns segons ni ganes de plorar ni res!!! el Sr. camiller em va dir que al seu torn no es podia plorar i em va fer riure! em va dir que plores, que es passava molt malament i que plorés, però que tot aniria bé. Em va explicar que ell també havia tingut un càncer de mama, i que allí estava, portant-me a mi al quiròfan 6 anys després.

I torno als meus pits. Són igual de lletjos que abans però han portat una marxa!!!! me’ls ha tocat tothom! era arribar a l’hospital i pensar, "em trec el pit ja o què? toca toca!!!" a més, se’m va obrir la ferida a les tres setmanes i a quiròfan per tornar a cosir després de tres dies de cures, un desastre…

En tres mesos he passat per dues plantes d’ingrès a la Quirón (la 3a i la 5a), la -1 (medicina nuclear, proves i urgències), la 1a (ginecologia i cardiologia), la 2a (Institut Baselga), la 4a (fertilitat i cirurgia), la -2 (quiròfans). Quantes persones m’han vist les mamelles? Més que si hagués fet topless a la platja tot l’estiu! i no voldria deixar-me a la Merceria Carmen del carrer de Sants!!!

Gràcies a que abans ja no eren gran cosa han quedat prou bé. La cicatriu té uns 5 centímetres (la primera es veia més fineta i curta) i el pit està enfonsat. Amb sostenidors la diferència entre un i l’altre no es nota.

Però continuaré sense ensenyar els pits fóra de l’hospital!

A l’aixella tinc la del gangli sentinella, i la del port-a-cath és més lletjota però quan les miro i penso amb tot el que he patit... i no físicament…

Ara no em molesten.

Ah! i no em puc oblidar dels meus estimats mefix, esparadrat, punts de paper i altres materials que m’han deixat unes taques a la pell precioses... Estic pensant seriosament en comprar un “rodillo” de pintor i uns 10 litres de rosa mosqueta. La Dra Wen hi confia molt amb aquest oli (acupuntora que es mereix un capítol especial).

El meus pits porten el record de tots els professionals que me les han vist i tocat i tots han estat molt especials. Els he dit cada animalada... he fet cada numeret... Diria que algú ha tingut por i tot! El Dr. Romero crec que és qui més m’ha “patit”, però clar, ell s’ho mereixia, una cosida de mamella i un port-a-cath el mateix dia!

I AMB TOT AIXÒ VULL DIR ....

Que el que em tocaven primer no eren els meus pits si no un malparit tumor del que hem vaig despedir amb la maneta mentre el veia a  pantalla de l’ecograf. Bye Bye!!

Que aneu a les revisions, i us toqueu, i si no ho teniu clar insistiu.

Que tinc pendent donar-li les gràcies al Dr.Rost per haver fet la seva feina.

Que hi ha coses que canvien, i altres que no, i altres que només una mica.

Que la droga de quiròfan em senta molt bé (entres plorant i de cop agafaries una bata verda i començaries a fer feina!!).

Que vull donar les gràcies a tots els profesionals de la Quirón, per agafar-me la mà, mirar-me a la cara i preguntar-me “com estàs avui guapa?” abans de mirar-me la mamella, of course!

Que els meus pits estan a la disposició dels professionals per a que confirmin que tot està bé! 

Que al cap no tinc cap cicatriu de cap pedrada, i sóc de poble i tremenda.

Que qui sap si d’aquí uns anys (molts penso ara...) aquests pits tornaran a donar de mamar a una criatura...

Que el 19 d'octubre és el dia Mundial del Càncer de Pit

Que Mama, la tia Pepa no va poder però jo sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!