divendres, 19 d’octubre de 2012

Presentacions oficials


Avui he conegut en persona a quatre noies que també han patit càncer de mama. Ja les coneixia pels seus blogs però avui les he vist, tocat i sentit molt aprop.

Rebe, Clara, Yolanda y Carolina, estic encantada d'haver-vos trobat! 

I aprofito a vui, dia Mundial del Càncer de Mama per fer presentar-vos les persones de la meva vida.

I US PRESENTO A LA MEVA FAMILIA

Rubén i Elena, monstre gran i monstre petit. Ells ho són tot, és impossible explicar que sento per ells, us ho podeu imaginar, sobretot qui els coneixeu. 

Rubén ja el primer dia va dir que ell havia de fer-se el fort, que jo no el podia veure malament, que si no jo estaria pitjor, i l'important era que jo estigués bé. Primer em va semblar la típica frase que ha de dir el teu marit però Rubén és una persona molt llesta, sabia, i tenia raó, i ha funcionat. Ell sempre sap què necessito. Sento dir però que jo ara no sé què necessites tu...

Us estimo bitxos!

Les fotos són del casament del meu cosí, aquest mes de juliol.

Una setmana després m'operarien per extirpar-me el tumor. Una part de la família va saber-ho aquell dia i des de llavors el telèfon no ha parat! 

Aprofito per dir que sí, que hi ha dies que no contesto perque el meu cap no dona per mes, ni l'orella.

Els de casa: Mari, Elena, Carlos, Pepe i jo

La meva mare estava a casa amb Elena quan jo i Rubén vam tornar de la visita amb el diagnòstic. No volia dir-li res fins saber el resultat de la biopsia però necessitava explicar-li i ella va voler estar a Barcelona amb nosaltres. Crec que pensava que no seria res. 

Fa 200 quilòmetres amb tren per saber com estic o simplement per fer-me el dinar i planchar, sempre està aquí quan tinc quimio, resa per mi, plora d'amagat, truca cada dia, fa el que una mare que t'estima ha de fer en aquests moments, estar al teu costat i estimar-te i cuidar-te com ella sap.

El meu pare ara s'ocupa de la casa! vaja, no sé massa bé com s'organitzen quan la meva mare està aquí uns dies, però tenen un lio montat al poble (les avies grans, una tieta que possa la rentadora, l'altra que va a comprar, Pauet que sempre pringa...) No oblidaré mai la primera conversa amb ell sobre això, va ser per telèfon i em sabia tant greu sentir que no podia ni parlar... Crec que li va costar fer-se a la idea i que tenia molta por, com jo.... 

Sempre he sentit que m'estimen. Vosaltres sabeu que nosaltres també us estimem i us necesitem sempre.

Tinc  un germà al que cada dia estimo més i m'hi sento més propera, i una cunyada especial, Esther, només cal mirar-li els ulls (he dit el ulls!!! és guapa la tia!). I Laura, la germana de Rubén, una noia molt especial, tot i que ella encara no ho sap (espavil!!!!!). Les dues em transmeten molta tranquil·litat i estan molt per Elena. M'encanta veure com juga amb elles.

Esther, Elena, Carlos i Laura

Els meus sogres també sempre estan pendents.  Ell no diu res, i no cal, sense dir res ja ens entenem  Juanjo. Rosa voldria venir més, sobretot a cuinar-nos com si fossim 10 a casa!



Tinc la millor família del món, la de sang i la de no sang. És una broma que sempre li fem a Rubén i a Esther, i que ve del meu tio Angel.

Tinc una àvia de 92 anys que es diu Maria (la Bombilles) i Pepa (la Peña) de 86. Estan millor que jo!  No he volgut que se'ls amagués res, saber les coses dona més tranquil·litat i crec que veure'm bé a elles els fa molt bé!

I un arsenal de ties i cosines patidores considerable! a la mínima estan allí a veure què passa? què necessites? què fem? ja sabeu de qui parlo! tios i cosins i més família. I família que no ho és però com si ho fos.

I us presento a les meves amigues, les de sempre, les de fa molts anys. Ara ja amb nens, marits, hipoteques i altres coses bones. Ja saben què signifiquen per a mi, abans i ara. Sóc la de sempre no? 


Maria C., Susana, Maria G., Roser, Núria i Marta M.
i els menudets de la colla. 

Algunes i alguns s'han apropat després d'anys i han tornat per fer-me costat sense jo demanar-ho, amics als que no veig mai però sempre hi són, i ara més. Amigues especials amb les que has viscut la vida, els amics de la feina, la meva tribu, coneguts i saludats. Estic  contenta de tenir-vos a tots! ja sabeu qui sou!

I ja que el motiu de fer el blog ha estat per desgràcia el meu càncer de mama i avui és un dia especial, 

US PRESENTO AL MEU TUMOR. No puc donar masa dades pq la seva tarja de visita (biòpsia) la tinc guardada al calaix, dins d'un sobre tancat. No la necessito, no vull res d'ell.

             Carcinoma ductal infiltrant grau 3. 
             1,6 cm. i amb un gangli amb micrometastasis
             Ràpid creixement
             Hormonal
             Un tumor petit però cabró!!!!!!!!!! 
             del que de moment no en vull saber res més.


I us presento la Màquina de la Vida com diu algú. Em queden uns 5 mesos de quimio i ja ens hem fet amigues, m'encanta sentir-la pitar!
"Ei nena! dame veneno que quiero vivir!!!" 
(de qui he copiat, d'Ainara?)


I la meva perruca! 
sembla el meu cabell natural, la gent no ho nota però quan la porto sento com si... 
com si portés una perruca!!



I presentats i saludats! Feliç dia 19 d'octubre de 2012!





3 comentaris:

  1. Jo no vaig ser capaç de dir-li a la meva mare, va ser la meva germana qui es va menjar el marrón, per mi el moment de veure a la meva mare per primera vegada desprès del diagnòstic va ser un dels mes durs. petons bonica i amb aquests guerrillers a les teves files tens la guerra guanyada de ben segur

    ResponElimina
  2. Aquí estem, pel que necessites. T'estimo molt!!!
    Foto amb mocador please, inmillorable!

    ResponElimina
  3. Marta, estás guapísima y tienes una familia preciosa! Con ellos, el 'veneno', y tu alegría, tienes la batalla ganada! Un besazo! Mei

    ResponElimina