Jo sumo i vaig al barber

Avui he fet la novena sessió de taxol, de les 12 que tinc programades.

La setmana passada no va ser bona, vaig tenir ofeg, sobretot el dia del tractament, així que tot i que l'analítica estava bé, vaig marxar cap a casa sense el meu xute i amb recepta de cortisona.

Em va fer una ràbia pensar que acabaria una setmana després del que jo esperava... 

Molta, però quan ho penses... què és una setmana després de quasi 8 mesos de festival? 

Doncs no res la veritat, però fa ràbia!

Jo sóc de les que sumo, no resto, perque tot i que la quimio segurament és el pitjor de tots els tractaments, és el que m'acaba de curar, el que em dona tranquilitat, el que m'han aconsellat i pautat els metges.

Les primeres van passar ràpid, quatre.

Aquestes setmanals són dotze, i ja n'he fet 9.

I la novena em permet fer la desena, i del 10 passen a l'11 i el 12 arriba sol i...

Hauré acabat el tractament de quimioteràpia!!!!!

Així que jo sumo les sessions que vaig fent i resto el cabells que em queden a les celles.

Sí... quasi no me'n queden... 

I sí, potser he estat millor del que esperava però us asseguro que 6 mesos es fan molt llargs i que ara hem resulta inevitable pensar si em quedaré "pajarito" després de tanta medicació.

Potser ja ho estic?

És veritat que no m'he convertit amb la nena de l'exorcista (crec...), que he pogut fer una vida prou "normal", però un cop vaig tenir la por controlada el canvi de medicació em va regalar dolor i si un dia s'ajunta tot us podeu imaginar el positiva que pot estar una.

Des de fa unes setmanes però necessito ajuda permanent, això vol dir que la meva mare i la meva sogra estan aquí a casa amb nosaltres, fan torns diriem. Sempre està una o l'altra, ja que amb Elena és indispensable. 

Jo puc estar al llit si ho necessito i elles es fan càrrec de tot i us asseguro que sense aquesta ajuda no sé que hauriem fet.

Avui, per celebrar la novena m'he animat anar a tallar-me el cabell.

Sí, com ho sentiu. Tenia el clatell de la Pantoja, i unes patilles! Així que m'he presentat al barber de Rubén i li he dit que em fes un apanyo! i amb tissores i tot que me l'ha tallat!

Com sempre l'he portat curt, jo em veig força cabell i ja passo de portar barret (la meva especialitat) dins dels llocs.

Aquest setmana espero trobar-me millor gràcies a la cortisona, almenys el cap de setmana, que baixem al poble, volem que ens toqui una mica l'aire!

Us diria que vaig a dormir però la cortisona em provoca insomni (i una gana... estic tant rodoneta...) i els fogots menopaúsics nocturns no ajuden gaire. 

Amb ma mare

Avui la novena

Semblo aquell emoticono de careta rodoneta i galtes vermelles

Hi ha molts comentaris en relació a la quimio que no m'agraden, sobretot aquells que intenten treure ferro.

Aquesta tarda l'administrativa de l'hospital m'ha dit que pensava que ja havia acabat el tractament que em veia molt bona cara i que s'ha quedat estranyada quan li he dit que anava a l'hospital de dia a xutar-me. I mireu, això a mi m'ajuda, com també que em no em diguin que la quimio ara quasi no és res, o que 6 mesos passen molt ràpid o altres coses que es diuen quan no es sap que dir...

Jo prefereixo un "vaja merda" que copets a l'esquena però entenc que molts cops és difícil saber què s'ha de dir.

I es que a vegades no cal dir res, les mirades d'ànim arriben molt més que segons quines paraules.

L'altre dia vaig descobrir el veritable sentit d'una frase que sempre he evitat perquè no m'agradava, per com s'ha fet servir, la veia massa feta o potser tampoc la sentia de veritat. Aquesta frase es "t'acompanyo en el sentiment".

Ara li trobo tot el sentit el món i reivindico que s'utilitzi, i no solament quan algú ha mort, si no quan algú pateix, sigui el patiment que sigui, i sobretot quan es senti de veritat.

No sé que us sembla?

Taxol setmanal

I que pesada se'm fa aquesta nova medicació (Paclitaxel, o alguna cosa així es diu)...

Això d'anar cada setmana em mata! ai no! que em cura! ja us dic jo que porto un embolic!

Que sí que sí, que ja sé que hi ha dies que penso que no em puc queixar però és fa pesat!!!!!

Tinc dolor articular i muscular, hiperactivitat el primer dia (per la cortisona diuen) i mal rotllo al tercer dia més o menys, i que dura quasi fins la següent sessió.

I cabell!!!!!!! Finet, però se'm veu el capet més negret i si no fos pel fred ja sortiria al carrer sense res al cap. Però ja m'han dit que no creixerà més de moment, o tornarà a caure, però les celles aguanten i ja sabeu que les celles per a mi ho són tot. Ara, les pestanyetes diuen "Bye bye, hasta otro ratito".

Ahir quarta sessió i va ser la primera que hi vaig anar sola.

Sempre tinc visita amb l'oncòleg i si em dona l'ok passo a l'hospital de dia, on les fantàstiques infermeres m'endollen a la maquineta de la vida.

Ahir només asseure'm a la consulta ja em vaig possar a plorar, i no era només pel resultat de la bàscula (em pesen cada dia que hi vaig...).

Sempre he tingut una mica por de preguntar segons quines coses i que moltes no les pregunto quan vaig acompanyada però ahir vaig aprofitar.

Vaig aprofitar per tornar a sentir de boca del doctor aquestes paraules:

Que jo ja no tinc càncer ("ja que no podem assegurar que no hagi quedat cap cèlu·la cancerosa fem tractament per prevenir").

Que li sembla bé que el resultat de la biopsia continuï al calaix de "no llegir" ja que el tumor no el tinc, i la informació que té és la que els resulta útil a ells i no a mi.

Que no hem de fer cap prova més de moment.

Que és normal que la ferida alguns dies em fagi mal.

Que és normal que em preocupi per si pot haver alguna cosa a l'altre pit (que també en fa mal a dies) però que no hi ha res.

Que és normal que necessiti tornar a sentir aquestes paraules.

Que després de la quimio ens veurem cada tres mesos, que la radio acostuma a durar unes 7 setmanes i que després ja vindran les proves necessaries de control. 

Que a la revisió de l'any tot sortirà bé!

Que sí, que el tractament es fa llarg, que és pesat, que hi ha dies de tot però, que el cansament que tinc ara no millorarà fins que acabi, vaja, que "es lo que hay".

Ja us podeu imaginar que "calculín" no em va dir tot això per iniciativa pròpia però tampoc el vaig amenaçar ni res.

Ahir no tenia analítica i com que no tinc cap altre símptoma a part del cansament, el mal humor, la plorera i l'insomi, apa! a fer el tractament!

Vaig sortir de la consulta millor de com havia entrat.

A l'hospital de dia em van avisar que anaven de bòlid i que potser estaria més estona però va ser el dia que se'm va passar més ràpid, anavem una mica estressades i amb el coet al cul!

Vaig posar la tele sense veu i em vaig dedicar a sentir les històries dels meus companys de box, visites d'urgència. 

I allí sola vaig tornar a plorar.

Us faig un resum: senyor que viu sol a Sants, que ja no és pacient d'oncologia però que no sabia on anar a visitar-se, sense família, sense sortir de casa perquè no pot caminar. Anava acompanyat per uns amics, que pel que vaig entendre havíen sigut companys de feina, ell era el jefe. 

La doctora els va dir que havia d'ingressar i que trucarien a l'assitent social del barri per pensar en un recurs de mitja estada. Els va demanar als amics si ells es podien implicar en el procès i van acceptar deseguida.

A ell li costava acceptar el recolçament i idees que li proposaven els seus amics i la senyora l'intentava convèncer.

Ella li recordava que quan havia nascut el seu nen ell sempre li havia permès modificar l'horari, que mai li havia fet una mala cara quan el nen estava malalt, que quan els seus pares es van fer grans i va tornar a necessitar sortir de la feina o agafar-se un dia ell li va tornar a respectar i que ara ella no estava allí per tornar-li res però que volia estar al seu costat.

Jo plorava i pensava que tot i que molts cops ens volen fer pensar que la gent és dolenta, que el sistema sanitari no funciona bé, que la gent només pensa amb ella, que estem tots cremats, que estem cada cop més aïllats, que no hi ha recursos, no és veritat! No ho és i no us ho cregueu!

Busqueu persones com aquestes al vostre costat, treballeu per a que hi siguin, cuideu-les si ja les teniu, i les que no us aportin res bo o us facin mal, aparqueu-les i ja vereu que feu amb elles!

Ahir una amiga va penjar això al facebook,

Te proponemos una actividad para realizar durante todo el 2013, para que cuando termine puedas recordar todos esos instantes por los que dar gracias. ¿Te apuntas a hacerlo?

Este año seguro vendrá cargado de risas, luz, amor, paz y felicidad, lo único que en ocasiones los problemas y preocupaciones nos impiden ver este lado luminoso. 

Coge un frasco vacío ¡bien grande!. Según va pasando el año escribe todas las cosas bonitas que te ocurran e introdúcelas en el frasco. El 31 de diciembre de 2013 abre el frasco y recuerda todas las cosas maravillosas que te sucedieron durante el año. Seguro que has olvidado alguna y leerlas te las vuelve a traer a la memoria. Gracias a Apuesta por tu planeta por proponer este precioso ejercicio.

   

Crec que jo avui començaré i escriuré que ahir Elena, com quasi cada setmana, quan veu el pegat que em possen al port-a-cath, em mira i diu "mama, pupa!" i em fa un petó, i jo li dic que no em fa mal, i ella riu!

Us desitjo que el 2013 estigue ple de coses bones per a tots, busqueu-les, recordeu-les i gaudiu de totes elles, jo intentaré fer-ho!!!

I salut, salut per a tots!!!!!!!!!!!!!!!!