Avui he fet la novena sessió de taxol, de les 12 que tinc programades.
La setmana passada no va ser bona, vaig tenir ofeg, sobretot el dia del tractament, així que tot i que l'analítica estava bé, vaig marxar cap a casa sense el meu xute i amb recepta de cortisona.
Em va fer una ràbia pensar que acabaria una setmana després del que jo esperava...
Molta, però quan ho penses... què és una setmana després de quasi 8 mesos de festival?
Doncs no res la veritat, però fa ràbia!
Jo sóc de les que sumo, no resto, perque tot i que la quimio segurament és el pitjor de tots els tractaments, és el que m'acaba de curar, el que em dona tranquilitat, el que m'han aconsellat i pautat els metges.
Les primeres van passar ràpid, quatre.
Aquestes setmanals són dotze, i ja n'he fet 9.
I la novena em permet fer la desena, i del 10 passen a l'11 i el 12 arriba sol i...
Hauré acabat el tractament de quimioteràpia!!!!!
Així que jo sumo les sessions que vaig fent i resto el cabells que em queden a les celles.
Sí... quasi no me'n queden...
I sí, potser he estat millor del que esperava però us asseguro que 6 mesos es fan molt llargs i que ara hem resulta inevitable pensar si em quedaré "pajarito" després de tanta medicació.
 |
| Potser ja ho estic? |
És veritat que no m'he convertit amb la nena de l'exorcista (crec...), que he pogut fer una vida prou "normal", però un cop vaig tenir la por controlada el canvi de medicació em va regalar dolor i si un dia s'ajunta tot us podeu imaginar el positiva que pot estar una.
Des de fa unes setmanes però necessito ajuda permanent, això vol dir que la meva mare i la meva sogra estan aquí a casa amb nosaltres, fan torns diriem. Sempre està una o l'altra, ja que amb Elena és indispensable.
Jo puc estar al llit si ho necessito i elles es fan càrrec de tot i us asseguro que sense aquesta ajuda no sé que hauriem fet.
Avui, per celebrar la novena m'he animat anar a tallar-me el cabell.
Sí, com ho sentiu. Tenia el clatell de la Pantoja, i unes patilles! Així que m'he presentat al barber de Rubén i li he dit que em fes un apanyo! i amb tissores i tot que me l'ha tallat!
Com sempre l'he portat curt, jo em veig força cabell i ja passo de portar barret (la meva especialitat) dins dels llocs.
Aquest setmana espero trobar-me millor gràcies a la cortisona, almenys el cap de setmana, que baixem al poble, volem que ens toqui una mica l'aire!
Us diria que vaig a dormir però la cortisona em provoca insomni (i una gana... estic tant rodoneta...) i els fogots menopaúsics nocturns no ajuden gaire.
 |
| Amb ma mare |
 |
| Avui la novena |
 |
| Semblo aquell emoticono de careta rodoneta i galtes vermelles |
Hi ha molts comentaris en relació a la quimio que no m'agraden, sobretot aquells que intenten treure ferro.
Aquesta tarda l'administrativa de l'hospital m'ha dit que pensava que ja havia acabat el tractament que em veia molt bona cara i que s'ha quedat estranyada quan li he dit que anava a l'hospital de dia a xutar-me. I mireu, això a mi m'ajuda, com també que em no em diguin que la quimio ara quasi no és res, o que 6 mesos passen molt ràpid o altres coses que es diuen quan no es sap que dir...
Jo prefereixo un "vaja merda" que copets a l'esquena però entenc que molts cops és difícil saber què s'ha de dir.
I es que a vegades no cal dir res, les mirades d'ànim arriben molt més que segons quines paraules.
L'altre dia vaig descobrir el veritable sentit d'una frase que sempre he evitat perquè no m'agradava, per com s'ha fet servir, la veia massa feta o potser tampoc la sentia de veritat. Aquesta frase es "t'acompanyo en el sentiment".
Ara li trobo tot el sentit el món i reivindico que s'utilitzi, i no solament quan algú ha mort, si no quan algú pateix, sigui el patiment que sigui, i sobretot quan es senti de veritat.
No sé que us sembla?
