dimecres, 23 de gener del 2013

Psicoterapia

Cap al l'any 2008, i per diversos motius, principalment per la meva feina, em vaig decidir a iniciar un tractament psicològic.

Treballo en el camp de la salut mental i tot el que he après sobre la salut mental ho he fet un cop vaig començar a l'empresa on fa 9 anys que treballo.

Per què vaig començar un tractament psicològic? 

Per curiositat, volia saber que era allò que feien els meus companys psicòlegs, volia entendre-ho i viure-ho, volia coneixe'm i reconeixe'm i pensar sobre algunes coses. En aquell moment aquestes "coses" estaven molt centrades amb la feina, i amb aquesta excusa em vaig decidir a trucar a qui és la meva terapeuta, Rosa.

A mi no em passava res preocupant, no estava més malament que qualsevol, podia no haver anat.

A la primera visita no vaig poder fer res més que plorar, i plorar, i entre plors dir que no sabia perquè plorava, i dir que no em passava res, però clar, si no em passés res no ploraria... 

Aquell dia ja vaig veure que sí, que d'aquell ratet jo en podia treure moltes coses.

El primer dia ja ho havia fet! Havia vist que no sabia què em passava però que tenia aquella estona amb la terapeuta per a que m'ajudés a pensar-hi. Fer-ho sola és difícil, per això estan els psicòlegs, per això estudien i es formen durant anys, per això són professionals i no una altra cosa.

Jo vaig explicar a la meva família i amics que havia començat a fer tractament.

Sé que molts pensaveu que jo no ho necessitava ("Tu? Però si estàs bé?"), que potser estava malament però no ho havieu vist o jo havia callat, altres que ja era hora! Vaig rebre també silencis.

Podria no haver anat però ho vaig fer, durant dos anys i sempre dic que ha estat una de les millor coses que he fet mai. Per això sí que m'he felicitat, jo he viscut millor amb mi mateixa durant i després del tractament.

Vaig anar-hi dos anys, un cop per setmana, al divà. Un esforç, sí, però cada dia la motxilleta de coses dolentes que tots portem (embolics, culpes, merdes pròpies i dels altres, etc) era menys i els "meus embolics" eren menys i menys embolicats.

No em va canviar la vida no! Però vaig descobrir tantes coses que em van ajudar a viure més tranquil·la. Et vas entrenant, coneixent i resolent tu sola coses que no sabies ni que existien però que estaven i et feien mal.

Algun dies, de camí, em possava a pensar sobre alguna cosa i abans d'arribar ja la tenia resolta, ja era capaç de veure que havia passat amb allò concret, i aquell ratet l'aprofitava per a una altra cosa. 

Altres tenia la sensació que no m'havia servit per a res i dies després "bualà" "ara ho he entès!!!".

Rosa ha estat la meva entrenadora personal i quan vaig deixar d'anar ho vaig fer contenta i sabent que si algún dia ho necessitava per alguna cosa que em fes patir hi tornaria.

I dies deprés de la biopsia, la vaig trucar per demanar-li una hora, no podia amb l'angoixa i ella em podia ajudar, necessitava l'ajuda d'un professional.

Abans del diagnòstic vaig tenir la visita i em va dir que havia entès que ja tenia el diagnòstic i que era càncer. Jo no recordo que li vaig dir per telèfon però imagineu l'angoixa que vaig transmetre per a que ella entengués que jo tenia càncer de mama quan encara no tenia el resultat.

Aquesta visita va ser diferent a la del 2008, el motiu concret era el càncer (ja us dic que jo ja veia que la cosa aniria malament...). Ella em va explicar que havia treballat amb oncologia infantil sobretot, però també d'aldults, i va ser una visita molt concreta, molt centrada amb això i cara a cara.

El càncer era el tema i només podia explicar-li el "parte mèdic" de la setmana. Va arribar a un moment que ja no podia més, o tornava al divà i aparcava el càncer que ja no hi era o els partes mèdics ja no tenien sentit. I vaig tornar al divà i vaig veure que havia tornat als embolics d'abans del 2008 i jo no vull patir, ni l'últim dia! 

Fa uns dies, quasi quatre mesos després de possar-me el port-a-cath, els punts interiors que el meu cos no ha reabsorbit han sortit cap a fora de la ferida. Sí, de cop em vaig notar els fils de pescar que dic jo, enmig de la cicatriu. La cirujana em va dir que millor que surtin si el cos no els pot absorbir, que mentre no s'infecti ni faci mal doncs que surtin! i oli de rosa mosqueta per a suavitzar.

Ara és això el que vull fer.

El càncer continua apareixent a les visites però també altres coses, algunes que hi eren i altres que s'han transformat o són noves, algunes no vull que surtin però acaben fen-t'ho.

Vull que m'ajudi amb aspectes que fins ara he negat una mica per por a patir, a encetar-los i no saber què fer amb ells però ara em sento més capaç.

No sé com hauria passat aquest mesos sense aquest espai de teràpia, ni com ho hauria viscut si abans no hi hagués anat... Sí que ho sé, hauria estat més merda del que ho ha estat!

No us faci por anar al psicòleg, no patiu per patir, si ho feu busqueu sol·lució, no us descuideu aquesta part interna personal tant important i si sentiu que ho necessiteu busqueu un bon professional i comenceu, és una gran aventura!

Avui penso amb aquelles persones que pateixen i que dubten de si necessiten ajuda d'un professional, per animar-les a fer-ho, a deixar de banda la por i la vergonya i intentar viure tranquils com un és o vol ser.

Em felicito per intentar-ho i felicito a Rosa per treballar tan bé.

Allí ploro sense por a preocupar a ningú, no he de fer-me la valenta, allí descobreixo què és el que em passa quan no ho sé, allí no sento que se m'anima, allí ningú em dona consells ni em diu què he de fer...

I la realitat és la que és i quan vaig arribar ahir, plorant ja a la porta d'entrada i vaig veure que l'ascensor no funcionava, la plorera se'm va passar de cop i vaig pensar, o puges o puges, i vaig pujar els 5 pisos caminant.

Vaig arribar ofegada però cada planta que passava m'animava, pensava que m'hauria costat més!

8 comentaris:

  1. Marta, cóm m'agrada el que escrius!!. Jo durant l`any passat vaig pensar en anar a algún psicóleg, pero finalment vaig decidir intentar portar-ho jo sola endavant, descarregant en amics, parella i familia. I els blogs; llegir-vos hem va ajudar molt. Hi ha entrades vostres que pareix que le haja escrit jo mateixa. Es tan semblant el que sentim!!
    Però en novembre passat, hem va visitar la psicologa d´oncologia del meu hospital. Jo pensava que seria una visita breu, pensava que no necessitava res, i als 10 minuts ja notava un nuc tant fort en la meua gola, que al cap d´una estona vaig començar a plorar i no vaig parar en un bon rato. Qué be em va vindre alló. Vaig ixir d´alli com si pesara menys.
    Jo, soc psicóloga, per a ixó pensava que jo sola podría. Peró es molt important descarregarse, tirar tota la merda com tú dius.
    El proper divendres torne després de casi un any a la meua vida laboral. I comence una nova etapa com a psicóloga amb nens.
    Gràcies per ferme reflexionar. Un bes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara costa això d'anar al psicòleg, sembla que hem d'estar fatal per anar-hi i no és així, més val prevenir! que bé que ja tornes a la feina. Els nens et treuran molta energia al principi suposo que te la tornaran tota segur! són molt agraïts. Ja m'explicaràs com va!

      Elimina
  2. Creo que todos deberíamos hacer terapia, con cáncer o sin cáncer. En Estados Unidos el raro es el que no va al psicólogo ;). Lo importante es dar con alguien bueno y que te haga sentir cómodo. Yo tuve una experiencia mala y otra buena. Gracias por la entrada!!Un besote Marta!!

    ResponElimina
  3. Los psicólogos estarían muy contentos con tu opinión! Trabajo! Y sí, es muy importante encontrar un buen psicólogo, como en todas las profesiones pero en esta más. Me alegro de que hayas tenido una buena experiencia, hay gente que se queda con la mala y no intenta encontrar una de buena, y es una pena. Besos Mei!

    ResponElimina
  4. Molt bona entrada i molt bon tema Marta!!
    Un post per a la reflexió!!
    L'any passat quan vaig recaure de l'esquena i tenia que tornar a re-atornillar-me....també vaig anar al psicòleg....
    ...em va ajudar, clar!! però ara que estic be ja no he anat.
    M'has fet reflexionar, com sempre fas aquí al teu blog!!!
    Tens raó, tindriem que anar tots!!

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Buena entrada Marta! yo también hice terapia durante dos años y salí muy reforzado. Una experiencia altamente recomendable a todo el mundo.
    Un abrazo y besos a la princesa cumpleañera!
    Sebas

    ResponElimina
    Respostes
    1. se te nota Sebas! pero a mi no me han ensenyado a arreglar lavadoras como a ti... Besos guapo!

      Elimina