Jo no sóc de les que sento que he lluitat o lluito contra la malaltia, ni que sóc valenta ni exemple per a ningú per passar per un càncer de mama, és més, us he de dir que no m'agrada que em digueu això.
He fet i faig allò que he de fer i intento fer-ho com puc, com jo sóc. I si em veieu ara valenta és que abans devia ser-ho no?
No sóc del parer que el càncer et fagi ser millor persona, ni tansols més feliç però sí que tot i estar passant per això pots continuar sent com tu ets però les coses es veuen i es senten d'una altra manera.
Jo abans del càncer era feliç i ara també ho sóc, era queixona, i ara també ho sóc (i amb més motiu), era alegre i ara també ho sóc.
Abans no m'emocionaven les coses tant com ara, estic més sensible a les coses que els passen als demés, si estic contenta ho estic de veritat i quan em sento trista o malament, em sento més trista i malament que mai.
El càncer de mama sí que ha fet que em passessin coses a mi i als demés que sense el càncer estic segura que no m'haurien passat, i me n'adono que la majoria han estat coses bones.
És veritat que hi ha comentaris que amb bona intenció fan mal, que hi ha dies que desitjaries que ningú et fes pensar amb la malaltia, que hi ha trucades que no agafes, però a mi m'ha animat i agradat molt rebre missatges de persones a les que no veia des de feia temps, tenir al costat a persones amb les que havia compartit moments de la meva vida i que ara s'han apropat per donar-me ànims, oferir-me la seva ajuda i fer-me saber que pensen amb mi.
Abans pensava que en els mals moments és quan saps a qui tens al costat i ara he de dir que no.
Perquè quan una persona que fa temps que no veiem o no tenim relació ens convida al seu casament o ens envia un missatge per dir-nos que està ha de ser mare o que ha trobat una bona feina ens sentim ofesos? Quants cops hem pensat, i ara què vol? Doncs jo ara ja ho sé, potser sóc justeta però ara ho veig i abans no...
En els mals moments les persones necessitem a altres al nostre costat però en els bons també. L'alegria també s'ha de compartir i hi ha moments i estats personals que et tornen a connectar amb persones amb les que fa temps que no hi parles o no veus, perque les persones ens deixen coses a dins nostre que molts cops no veiem ni sentim.
Aquests dies he estat al meu poble, on des dels 18 anys que només hi vaig en cap de setmana, i des de fa molts anys no tots (sí, l'autopista Pau Casals ja l'hem pagada tota!!!).
Jo ja sóc més de ciutat que de poble i quan estic allí no acostumo a relacionar-me massa.
Molta gent s'ha apropat per peguntar-me com estic i al contrari del que esperava no m'ha molestat. He de dir que en ocasions mentre em parlaven jo estava pensant, aquesta dona qui és? a veure si la cago...
Gràcies a la malaltia he vist la gran família que tinc, la de sang i la de no sang, he sentit com la gent m'estima, me n'he adonat de què significa cadascuna d'elles per a mi, sobretot la família més directa i en especial Rubén.
Sento com les bones notícies del demés (i n'he rebut de molt bones últimament, ahir mateix una molt especial) m'alegren molt més, com també el patiment dels altres m'afecta molt més i d'una manera diferent.
Als 17 anys vaig deixar de ser amiga d'una amiga de les de tota la vida, amb qui havia compartit tota la infància al poble, fins i tot vam estudiar juntes a Tortosa i per una cosa que jo vaig fer vam deixar de ser-ho. He de dir que no em vaig sentir massa culpable del que va passar però la nostra colla es va trencar i tant ella com jo vam sortir perdent.
Recordo que volíem estudiar dret, ser dones independents, marxar del poble, portar roba de mudar per anar a treballar, no dependre d'un homs per a res, ser el que nosaltres pensavem que era una dona moderna, no com les nostres mares.
Fa molts anys que no parlavem però ella fa uns mesos em va enviar un correu que vaig agraïr molt. Crec que en el fons l'esperava...
L'altre dia vaig sentir que algú em cridava pel poble i vaig pensar que aquella veu em sonava i era ella.
Em va dir que m'havia vist passar i que no sabia si venir a dir-me res però que volia saber com estava i que li sabia greu el que m'havia passat. Jo estava realment sorpresa i en un moment de la conversa em vaig possar a plorar.
Ella em va abraçar amb força i jo no sabia que dir però si que podia pensar i no vaig pensar amb la malaltia. Em vaig sentir culpable pel que havia passat feia tants anys i la vaig sentir propera tot i els anys.
És curiós però cap de les dues teníem la vida que ens imaginavem, les dues erem mares, ella sí que va estudiar dret i ha deixat la feina i està amb la seva filla, que es porta 4 mesos amb la meva, s'ha comprat una màquina de cosir com jo! i crec que també ha superat haver-se cregut que teníem que ser unes dones que no podíem ser, per la nostra educació, per ser intel·ligents i per no no creure'ns del tot el discurs que realment no sé d'on rebiem la veritat. O potser ha estat la relaitat la que ens ha fet baixar de la idea.
Sí jo no hagués tingut càncer de mama ella no s'hauria apropat i jo no me n'hauria adonat que m'havia de perdonar a mi mateixa el que havia fet.
El càncer m'ha ensenyat què és realment la por, la preocupació, però també m'ha connectat amb altres coses bones.
La maternitat ja va fer una part i el càncer ho està rematant!
El càncer també em fa sentir una mica diferent i en ocasions fóra de lloc.
Ara veig la pols de casa i penso que l'he de treure però no m'enfado (quina culpa té l pols de ser-hi?), intento no estressar-me (si el meu càncer té sol·lució no la tindrà això!), tinc ganes de estar amb mi mateixa, em pinto tots els dies i em sento tant guapa, sóc capaç de dir les coses que em saben greu i crec que m'hi miro més amb les coses que dic als altres (jo no era sincera, era potser poc correcta...).
Però tot no són flors i violes i tenir un càncer és tenir un càncer i una no canvia amb tanta falicitat.
El dia que estic malament apateix la Marta pesada, negativa i queixosa, ah! i ara plorona... Però el dia passa i al següent una torna a estar bé, amb una motxilleta de coses bones!!!!!
He de dir que avui a més he tingut un bon dia!
Gràcies a tots el que esteu al meu costat! No esperava menys de vosaltres!
